Que el teatre parli dels entramats, estereotips i inèrcies de la gent de teatre, quan és sabut que el públic del teatre català és d’allò més endogàmic, a més de tenir aires d’intel·lectual acomodat, és, com a mínim, una burla disfressada d’autoironia. La Calòrica, que ja ha estat coproduïda, exhibida i estrenada a les sales grosses de Catalunya, ara que es troba al cim més alt d’un sector amb possibilitats limitades, ha decidit relluir una crisi narcisista. Es tracta d’un abisme que assota, més que La Calòrica, la societat d’avui: prioritzar-se, cuidar-se, reconnectar amb el jo i amb la natura, valorar les experiències per sobre de les possessions materials, i anhelar fer amb la vida alguna cosa que tingui sentit. És fàcil detectar-ho, controvertit posar-s’hi en contra, i un repte fer-ne burla. Amb La brama del cérvol, la companyia s’ha sabut en una posició alhora privilegiada i auditada, i, amb la pressió a sobre, però fent-li cas o no, ha apostat fort en dues direccions: d’una banda, el text, i de l’altra, la proposta visual. Ja és marca de la casa el protagonisme de la paraula, de la dialèctica, del llenguatge casolà farcit de veritats com temples. A La brama del cérvol, fins i tot es passen de la ratlla. Convenç la seva habilitat per corregir i augmentar els estereotips contemporanis, sedueix la seva capacitat de farcir de llenguatge escatològic i s’aplaudeix que cuidin la presència de diferents parlars del català. Fins i tot, Oriol Casals i Mel Salvatierra se sumen al vaixell de la cridòria i xerrera calòrica com si portessin tota la vida fent-ho. En conjunt, però, tot i esclafir platees, la proposta resulta excessivament narrada, com si necessités justificar-se. En canvi, en la moguda visual, en la línia de les disfresses d’ocellot i els vestits rococó, han optat per buscar fer poc però gran, per generar imatges ridícules. Una sala colossal els ha permès experimentar més amb el dispositiu escènic, amb alguns èxits com el joc cinematogràfic del teló, la superposició de seqüències guiada per ambients de so, de llum o de racons del teatre, i l’enginy de rebentar caps convertint idees en imatges. Tot i això, potser la deriva psicodèlica dels leds no acaba resultant tan enlluernadora quan l’escenari es veu tan buit. En definitiva, farcir òptimament la sala gran del Lliure, encara una odissea que caldrà seguir navegant. Així i tot, un element interessant, que brillantment han decidit deixar en l’ambigüitat, és que l’encreuament entre comèdia i amor, entre gent de pasta i gent de teatre, entre la realitat i els misteris que amaga el bosc, són jocs tant d’aquesta Brama del cérvol com d’El somni d’una nit d’estiu de Shakespeare. Sembla que els paral·lelismes siguin un regal a la trama i també al públic, que li van ressonant amb desconcert després d’haver-ne llegit una cita a la sinopsi. Durant tota La brama del cérvol va fent eco la pregunta: per què fer teatre, i per què fer teatre polític? La resposta que hi troben els personatges, és per l’alliberació pròpia. Per quedar-se tranquil d’haver transformat alguna cosa des de l’escriptori de casa. I aquí, la mateixa obra es resumeix a si mateixa. Calen dues hores per convèncer-se que hi ha hagut un viatge quan, en el fons, es torna al principi. Per què, doncs, hi anem, i repetim, i empassem allò que se suposa que ningú voldrà escoltar?