La brama del cérvol

La Calòrica, que no para, torna a la càrrega amb una comèdia d’alt voltatge. La brama del cérvol, que podeu veure a la Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure fins al 22 de juny, mostra la transitòria dissolució identitària d’uns urbanites que pretenen fer un bany de natura i acaben embarcats en un trip nocturn i boscà. El dramaturg Joan Yago satiritza el mandat de felicitat –en termes de Sara Ahmed– en una societat concebuda com una suma d’individus que desdenya la idea de comunitat. La mescla es compon també de crítica a les experiències smartbox i paròdia meta de la professió teatral. Ho relliga tot la crisi existencial a què ens aboca el sistema mateix. Un grapat de personatges, assumits per sis actors en un fregolisme embogit sota la direcció d’Israel Solà, intenten buscar un sentit a través de la creació i acaben trobant disbauxa, misteri i estats alterats de consciència. Una obra més desenfrenada que mai, i ja és difícil.   Una coïssor com a gènesi Ens rep una música –de Guillem Rodríguez– plena de promeses. El pròleg apuntala una ficció programàtica en què el malestar comença adoptant la forma d’una coïssor o “picantoreta” al cul. Júlia Truyol, en el paper de dramaturga, ens introdueix a la història –escenificada de manera contigua– de dos “homes de pasta” que estan a punt de tancar un negoci milionari en una sauna; tot i escèptica envers la capacitat del teatre per canviar el món, fa ús dels seus poders demiúrgics per modificar a plaer les vides dels allà convocats, i parla amb una certa altivesa conclusiva, sense donar marge a rèplica, com qui té el poder de fundar la realitat. Un cop aixecat el teló, el guia local –Oriol Casals, un actor que ja va col·laborar amb la companyia a la sèrie Sala polivalent– parla a públic per descriure el paisatge en to inspirat, gairebé literari. I assistim a les dinàmiques de parella dels frustrats i pusil·lànimes Pau –divertidíssim Xavi Francès– i Maribel –autèntica protagonista de l’obra, interpretada per Esther López–, que volen salvar la seva relació a través d’experiències dissenyades de reconnexió amb la natura per a urbanites, com ara una excursió per anar a sentir la brama del cérvol: “molt de feminisme, però fots un mascle trempat al mig de la muntanya i resulta que ningú s’ho vol perdre”.   Demiürgs de pacotilla i trames que es precipiten Al petit hotel de la Vall Fosca on s’allotja la parella se celebra també un simposi de professionals de les arts escèniques sobre les estratègies del teatre polític per transformar la societat i construir un món millor. La voluntariosa, efusiva amfitriona –encisadora Esther López, que desdobla personatge, com tothom en aquesta obra– reparteix totebags i es congratula de contribuir a fer cultura als pobles petits. La paròdia del món teatral abraça des de l’enumeració de companyies precàries –la Diògena, La Frugal, la Metabòlica– fins a la referència a un monòleg anomenat Ploro per tu, Palestina, passant per les inevitables batalletes i lluites generacionals. A més de la dramaturga de l’inici, “capaç d’esventrar, disseccionar i esbotifarrar l’esperit humà”, hi trobem un actor mitjanament conegut –Casals, de nou–, un director en la setantena que afirma fer teatre popular compromès –esplèndid Aitor Galisteo-Rocher, caracteritzat com un mix de creadors prou reconeixibles– i una jove creadora –Mel Salvatierra, nova incorporació– que anticipa la “transferència simpàtica” que tindrà lloc en aquesta estranya conjuntura.   Les fades van de ‘rave’ Completen el mostrari de personatges dues noies –Salvatierra i Casals, amb unes interpretacions que podrien ser encara més hilarants, donada la potència còmica del diàleg– que han anat al Prepirineu en nit de lluna plena buscant una festa secreta i mil·lenària, un “aquelarre còsmic” d’ubicació i data incertes. Però serà la Maribel, que de sobte parla en primera persona –“No sé per què estic dient en veu alta totes les coses que faig”–, qui trobi la rave, potser perquè, sense saber-ho, la necessita més. La il·luminació de Rodrigo Ortega fa mutar i dona mobilitat a l’estructura feta de triangles que presideix l’espai abstracte –aixopluc còsmic– dissenyat per Bibiana Puigdefàbregas. Uns neons verticals, com arbres lumínics de color canviant, acaben de conformar un paisatge de turbulències identitàries –com el bosc de les fades d’El somni d’una nit d’estiu–. Un encanteri lisèrgic, el d’aquest llarg i intens clímax escènic. Promesa de llibertat i abducció. Brama i metamorfosi.   Brama, broma o ranera Arriscada, poètica, delirant, La brama del cérvol connecta, des d’un lloc més existencial i difús, amb preocupacions polítiques ja presents en espectacles anteriors com Els ocells o Le congrès ne marche pas. L’obra, frenèticament metateatral, ofereix egolatries consumades –la còpula de Narcís n’és la culminació perfecta–; un transfigurar-se sobtat dels cervells, que diria Shakespeare –“Si us plau, podeu comptar quantes persones som?”–; brams/grunys/raneres –insuperable Xavi Francès, demanant ajut amb tot el seu cos– i repunts de lirisme –una mica burleta, no fos cas–. Però, lluny de deixar el final en les altures d’una veritat revelada, els de La Calòrica fan que caigui l’artifici, l’eloqüència, la màscara. Per mirar-se, tot fent autocrítica, i posar-se com a mirall d’un temps i d’una generació. En caiguda lliure i constant, com els planetes   Crítica publicada a Núvol el 28 de maig de 2025

Que el teatre parli dels entramats, estereotips i inèrcies de la gent de teatre, quan és sabut que el públic del teatre català és d'allò més endogàmic, a més de tenir aires d'intel·lectual acomodat, és, com a mínim, una burla disfressada d'autoironia. La Calòrica, que ja ha estat coproduïda, exhibida i estrenada a les sales grosses de Catalunya, ara que es troba al cim més alt d'un sector amb possibilitats limitades, ha decidit relluir una crisi narcisista. Es tracta d'un abisme que assota, més que La Calòrica, la societat d'avui: prioritzar-se, cuidar-se, reconnectar amb el jo i amb la natura, valorar les experiències per sobre de les possessions materials, i anhelar fer amb la vida alguna cosa que tingui sentit. És fàcil detectar-ho, controvertit posar-s'hi en contra, i un repte fer-ne burla. Amb La brama del cérvol, la companyia s'ha sabut en una posició alhora privilegiada i auditada, i, amb la pressió a sobre, però fent-li cas o no, ha apostat fort en dues direccions: d'una banda, el text, i de l'altra, la proposta visual. Ja és marca de la casa el protagonisme de la paraula, de la dialèctica, del llenguatge casolà farcit de veritats com temples. A La brama del cérvol, fins i tot es passen de la ratlla. Convenç la seva habilitat per corregir i augmentar els estereotips contemporanis, sedueix la seva capacitat de farcir de llenguatge escatològic i s'aplaudeix que cuidin la presència de diferents parlars del català. Fins i tot, Oriol Casals i Mel Salvatierra se sumen al vaixell de la cridòria i xerrera calòrica com si portessin tota la vida fent-ho. En conjunt, però, tot i esclafir platees, la proposta resulta excessivament narrada, com si necessités justificar-se. En canvi, en la moguda visual, en la línia de les disfresses d'ocellot i els vestits rococó, han optat per buscar fer poc però gran, per generar imatges ridícules. Una sala colossal els ha permès experimentar més amb el dispositiu escènic, amb alguns èxits com el joc cinematogràfic del teló, la superposició de seqüències guiada per ambients de so, de llum o de racons del teatre, i l'enginy de rebentar caps convertint idees en imatges. Tot i això, potser la deriva psicodèlica dels leds no acaba resultant tan enlluernadora quan l'escenari es veu tan buit. En definitiva, farcir òptimament la sala gran del Lliure, encara una odissea que caldrà seguir navegant. Així i tot, un element interessant, que brillantment han decidit deixar en l'ambigüitat, és que l'encreuament entre comèdia i amor, entre gent de pasta i gent de teatre, entre la realitat i els misteris que amaga el bosc, són jocs tant d'aquesta Brama del cérvol com d'El somni d'una nit d'estiu de Shakespeare. Sembla que els paral·lelismes siguin un regal a la trama i també al públic, que li van ressonant amb desconcert després d'haver-ne llegit una cita a la sinopsi. Durant tota La brama del cérvol va fent eco la pregunta: per què fer teatre, i per què fer teatre polític? La resposta que hi troben els personatges, és per l'alliberació pròpia. Per quedar-se tranquil d'haver transformat alguna cosa des de l'escriptori de casa. I aquí, la mateixa obra es resumeix a si mateixa. Calen dues hores per convèncer-se que hi ha hagut un viatge quan, en el fons, es torna al principi. Per què, doncs, hi anem, i repetim, i empassem allò que se suposa que ningú voldrà escoltar?

  És cosa sabuda: a tu, també t’agradaria ser com aquells viatgers d’altres temps que corrien riscos per tal de conèixer territoris ignots . O que, si més no, disposaven de prou diners i prou temps com per recórrer Europa i descobrir la bellesa perduda que contenen les ruïnes de l’antiguitat. A tu , també t’agradaria ser un explorador que contempla in situ la forma d’actuar de les especies animals. O, ja posats, que fica el cap al cràter d’un volcà en plena ebullició, com aquell que tant d’enrenou va provocar a mig món a inicis del segle XIX , i del qual se’n parlava a “Le congrès ne marche pas”. Però, per sort, el sistema, el capitalisme, el consumisme  (digues-li com vulguis) ha trobat la forma d’apropar-te als teus somnis més desfermats i salvatges i fer-te viure les més agosarades experiències  per un preu mòdic. Si els anglesos privilegiats d’altres segles podien passar-se mesos realitzant un Grand Tour, tu , com a mínim, pots contractar un viatge organitzat que , de forma condensada i sintetitzada, et permeti recórrer en uns pocs dies similars distàncies geogràfiques i culturals. I , anant al tema que ens ocupa, si hi ha sort i els animals responen com déu mana, a tu no et caldrà passar-te hores i hores esperant al bell mig de boscos inquietants i freds que el cérvol deixi anar la seva brama més eròtica:  si tot va com els organitzadors esperen, podràs escoltar aquests brams des de la teva còmoda habitació d’hotel. Doncs, i encara que no tots  s’hagin reunit amb la mateixa finalitat, això és precisament el que faran els protagonistes de la nova comèdia de La Calòrica. Un cop finalitzada la seva brillant visita a l’Europa post- napoleònica i post Gran Congrés de Viena, la troupe calòrica torna als nostres dies I situa l’acció d’aquest divertiment que vol ser alhora i segons les seves propis paraules “una comèdia existencial i política, individual i col·lectiva” a un vell hotel perdut al bell mig de la muntanya des del qual (sempre, si hi ha sort; cal insistir en la puntualització)  la brama pot arribar-te de forma ben precisa . Però mentre els cérvols s’ho van pensant i a l’espera que s’animin, podràs  conèixer una altra mena de fauna també ben digna de ser contemplada. I podràs potser fins i tot reconèixer-te en alguna de les persones que formen part dels grups que l’integren. Aquí tenim sense anar més lluny dues ànimes empresarials que mentre suen la cansalada dissenyen estratègies per tal de convertir aquest indret perdut en un bon  reclam turístic. Tot i que , de vegades, una inoportuna presència al forat més negra del cos humà , pugui posar en perill la resolució d’un bon negoci. Aquí et trobaràs també la parelleta veterana que espera renovar passions dormides que ajudin a seguir amb la rutina quotidiana, o fins i tot buscar-li a les passions noves possibilitats encara no explorades. I aquí s’ha vingut a reunir també un grup de gent de teatre , ben disposat a practicar aquella endogàmia tan característica de la seva professió ( i de tantes altres professions, això també cal dir-ho,  no sigui que el gremi teatrer s’ofengui ) i a discutir sobre les capacitats o incapacitats revolucionaries de els arts escèniques. Doncs, donat  que el teatre ja ens ha sortit al pas, només resta dir que fora de l’hotelet us trobareu un parell de personatges a la recerca de la rave més amagada i delirant de la regió que fan pensar una mica en aquells “fools” que tan sovint ensenyen el nas al teatre de Shakespeare.I és que , encara que la brama dels cérvols es produeix oficialment cap a la tardor, aquesta comèdia en té també quelcom d’aquell somni d’una nit d’estiu en el qual els personatges reconeixen entre els  arbres del bosc els seus desitjos latents, les seves ocultes insatisfaccions i la seva animalitat. Tot plegat, mentre una modesta companyia teatral potser no tan diferent a la colla de patums escèniques reunida a l’hotel, converteix en comèdia involuntària la tragèdia que suposadament intenta representar. El cas és que,  per la seva banda, La Calòrica es pregunta també si el teatre que fa és o no és capaç de provocar algun canvi o si, per molt trist que sigui assumir-ho, hi ha paisatges que resulten immodificables. I mentre busca la resposta, ens va oferint al llarg del primer tram d’aquest espectacle que li ha permès ficar-se per primer cop a l’escenari gran d’una de les nostres més grans institucions teatrals una bona mostra d’una forma d’entendre l’humor que s’ha convertit ja en un molt personal estil del tot recognoscible. Situada interpretativament a l’alt nivell al qual ens té ja acostumats, la companyia arrenca amb una prometedorament brillant escena , al llarg de la qual la dramaturga més afamada i fastigueixada  de la seva generació descriu de forma punyent allò que tramen els homes de negocies tancats a la sauna. I, més tard, arriba  el ja esmentat exercici d’endogàmia  teatral que ve a demostrar un cop més fins a quin punt la gent de teatre gaudeix parlant d’ella mateixa, i encara que per moments el tòpic ensenyi el nas, l’hàbil  text de Joan Yago i les sempre eixerides interpretacions ,garanteixen la gresca. Com ho fa també la mig previsible mitja sortida d’armari que serveix també una mica com a mig detonant del gir que experimenta tot seguit la proposta. Fins aquí, havíem vist una bona comèdia de La Calòrica situada potser un esglaó  o dos per sota de les seves més encertades troballes escèniques. Però prou ben resolta com per reconèixer en ella la ironia marca de la casa que ens recorda les moltes misèries que ens assetgen des d’aquest món capaç de voler fer-nos que una operació de marketing fet  a mida dels pixapins, és quelcom semblant a “una experiència única en un marc incomparable”. A partir d’aquí, i amb un cadàver també de per mig, es diria que , potser guiada per la seva mateixa ambició, la proposta perd notablement el rumb . Boscos endins et pots trobar la rave més embogida o potser fins i tot ,el teu propi doppelgänger, capaç de crear les més equivoques confusions. Però pot ser que, alhora, t’hi trobis una dramatúrgia que apunta en diverses direccions però no sap  ben bé per quina apostar, i acaba també perdent el ritme , i deixant que el metratge s’escapi una mica de les calòriques mans que han creat l’espectacle. Aquí hi podem reconèixer els bons acabats d’una companyia que en aquests darrers temps, ha passat a convertir-se en un referent escènic imprescindible, situat sovint al llindar del fenomen popular. Però precisament per això, i per la capacitat de reinventar-se des de la fidelitat a ella mateixa que la companyia ha exhibit en les seves darreres propostes ( abans de “Le congres...”,algú s’hagués pogut imaginar els calòrics inventors de “Fairfly” ficats en vestits d’època, fent-se els poliglotes i visitant l’Europa de fa dos segles?) , aquest bram transmet certa sensació de desconcert dramatúrgic . Un desconcert que apunta possibilitats no del tot explorades, que acumula finals deixant entreveure certa dificultat per trobar un final com cal i que, d’altra banda, es queda lleugerament per sota del nivell que és capaç d’assolir, quan es tracta d’apuntar amb humor cap a la diana de les nostres sovint tirant a patètiques febleses.