Un dels renovadors i teòrics teatrals més indiscutibles del segle XX, com a autor-esponja o autor-pirata sempre ens ha semblat rònec. Textos que arriben baldats com un sermó missaire dit des de la trona contrària. Això sí, proveïts de mecanismes dramàtics que en mans d’un director amb ganes són susceptibles de produir un gran espectacle. És el cas. Broggi confegeix un espectacle entretingut, amb una escenografia elegant i funcional, unes llums càlides, tot plegat amb uns sensacionals músics en directe capitanejats per Joan Garriga. I si bé la primera part s’arrossega a cabotades i pesant alguna que altra figa, la segona remunta i al final et fa aixecar de la cadira. Què fa possible que hom mantingui el pols al cadàver brechtià, el revivifique i l’enlaire més enllà del que era previsible? Francament: Clara Segura, una actriu trepidant i d’una intensitat fora de sèrie, que es calça el personatge de la bona (i bleda) persona de Sezuan, la gira com un calcetí i la dobla en la seua segona natura humana, la “malvada”, que ha d’emergir per salvar la bondat de l’abús dels seus congèneres i beneficiats. Segura ha agafat el testimoni de les grans actrius que sempre ha tingut aquest país (i, com deia Roïdis, ‘jo respecto els morts fins i tot quan encara estan vius’) i s’esbadella com la gran dona (i en aquest cas també home) de l’escena actual.

M’alço la tapa del cervell davant d’aquest prodigi escènic que tot ho il·lumina i estimula amb el fragor de la seua energia actriual. Cal dir que està ben acompanyada pel Joan Carreras, l’aviador canalla i aprofitat que engalipa la bona persona; Toni Gomila, l’aiguader visionari que parla amb els déus; Jordi Figueras, el barber ‘benefactor’; Mercè Pons, Ramon Vila… un equip de primeres espases que atorguen textura, pulsió i cromatisme a un muntatge iridiscent. (Ara ja no s’estila, però en el passat també hi hagué predicadors vibrants com el de la Cartoixa de Parma. BB els imita).