És ben possible que, mentre Bertolt Brecht
finalitzava als Estats Units i durant els seus anys d’exili l’escriptura de “La
bona persona de Sezuan” , es creues algun cop amb John Wayne a alguna
d’aquelles festes de Hollywood que ell mateix va freqüentar durant un temps.
Però poc s’hagués pogut imaginar llavors Brecht que la silueta de Wayne
s’acabaria escolant al conte xinès protagonitzat per una prostituta amb massa
bon cor que tenia entre mans. I tot, gràcies a un director català que ha acabat
fusionant el final potser imperfecte de la faula brechtiana, amb el final
enlluernadorament perfecte de “Centaures del desert”, el millor western de la
història del cinema.

Comencem doncs
pel final. I  si pel camí se m’escola
algun “spoiler” impertinent, que em perdonin amb la seva generositat aquests
tres deus xinesos que , al començar la faula que Brecht presenta amb forma de
teatre èpic, arriben a la ciutat de Sezuan amb els ànims per terra:  això de trobar gent bona de debò  i amb ganes de seguir fil per randa els bondadosos
preceptes marcats per les divinitats, s’ha convertit en una missió impossible!
Qui més qui menys, tothom fa trampes, tothom se n’aprofita del seu semblant,
tothom menteix quan en pot treure algun avantatge. Esclar  que– i això, potser els déus ho obliden massa
fàcilment a l’hora de venir amb exigències- també és veritat que qui més qui
menys, tothom passa misèria i es veu obligat a treballar com un burro per tal
d’alimentar la família i alimentar-se a si mateix, tothom és víctima d’abusos i
explotació per part  dels poderosos,
tothom malviu a habitacles que ni les rates voldrien habitar. Com pots
exigir-li sempre bondat a qui no n’acostuma a rebre mai? Més encara quan – com
comprovarà ben aviat la Xen Te- repartir bondat a dojo, et porta de cap a la
ruïna. Aquest detall no l’han tingut en compte els déus, a l’hora d’anar per la
vida amb tantes exigències ?

I esclar: quan
posar-te dur amb els altres – els pobres morts de gana que acabaran aconseguint
que tu també moris de gana – no et surt de dins perquè tu no ets així  , i quan tens uns déus que no paren de
demanar-te bondat, el millor que pots fer es desdoblar-te en dos , i deixar que
una de les meitats pugui dir i fer allò que l’altra meitat mai tindria la
gosadia de dir i fer. I aquí és on  Brecht
tira  mà d’un recurs del què ja se
n’havia servit en certa forma a una recent obra anterior seva titulada El
senyor Puntila i el seu criat Matti (1940); una obra que, d’altra
banda (tampoc cal escandalitzar-se; els genis creatius entren sovint en concupiscència
amb altres creativitats genials), sembla haver-se inspirat alhora en la
pel·lícula de Charles Chaplin Llums de la ciutat (1931). A la
peli, l’etern vagabund salva del suïcidi etílic un milionari que quan està ben
borratxo és tot generositat i agraïment, però que quan l’alcohol s’evapora del
seu cos es transforma en el més desagraït tirà capitalista. I això és
exactament el mateix que li passa al brechtià senyor Puntila: com molt bé sap
el seu criat Matti, amb unes copes de més el seu “amo” es presenta com el
millor del col·legues, però en estat de sobrietat esdevé un menyspreable pou de
mesquinesa.

 En qualsevol cas, a la Xen Te no li cal ni un
glop d’alcohol (però sí una determinació que va en contra del seu caràcter, i
un bon canvi de vestuari ) per transformar-se en el seu cosí Xui Ta, que no
està per a bromes ni per a xantatges sentimentals. I evidentment, servint-se
d’aquest desdoblament  Brecht deixa a la
vista , d’una banda, la perversió d’un sistema que exigeix bondat i submissió
als més febles  mentre premia alhora a
qui sap superar la pròpia feblesa per imposar-se als altres amb determinació.
Però d’altra banda, mostra també la dualitat que tots portem dins nostre  i relativitza els conceptes de “bondat” i
“maldat” tal i com els entén allò que ara coneixem com a pensament políticament
correcte. En aquest sentit, resulta remarcable observar com el teatre de Brecht
( i de fet, la seva mateixa personalitat) està lluny de respondre a aquella
uniforme militància amb la qual de vegades se l’ha volgut identificar,
simplificant una miqueta massa la seva veritable dimensió. Els mateixos
mecanismes dialèctics defensats per Brecht, deixen a la vista la complexitat no
exempta de contradiccions del seu propi teatre. És aquesta mateixa complexitat
la que se evidència quan arriba l’epíleg de l’obra i un actor ( en aquest cas,
la mateixa esplèndida Clara Segura que ha ofert un nou recital de sensibilitat
interpretativa al llarg de les tres hores anteriors) els hi diu als
espectadors: “ara, públic amable , no quedis descontent. Sabem que aquest
final, no és gaire convincent…nosaltres mateixos hem quedat decebuts, sense
trobar resposta, quan el teló ha caigut”. Però alhora, la disculpa reafirma la
sospita que potser no existeixi un altre final possible: els déus seguiran amb
les seves “bondadoses” exigències que mirant cap a l’ètica se n’obliden de la
realitat, els aviadors ( i què bé pilota Joan Carreras el seu personatge!) ens
seguiran entabanant  des de les seves
pròpies frustracions, i les putes de bon cor seguiran necessitant d’un cosí
sense manies que les ajudi a fer-se el cor fort. Potser el que ens cal és
captar  com funcionen aquests mecanismes
per intentar superar-los ,  i admetre que
els finals poc convincents i mancats d’èpica són la millor forma d’entendre el
teatre èpic en tota la seva complexitat.

No me n’he oblidat
d’aquesta aparició final i gairebé fantasmagòrica de John Wayne, projectant-se en
el muntatge de Broggi al gran ciclorama escenogràfic del TNC des de les imatges
d’una obra mestra de John Ford. A “Centaures del desert”, Wayne encarna
precisament tota l’ambigüitat d’una bondat que fa d’ell l’heroi solitari capaç
de dedicar mitja vida al rescat d’una neboda segrestada quan era petita pels
comanxes,  però alhora ple d’un odi que
converteix la seva gesta en un acte massa proper a la venjança. Al final de tot
– i aquesta és la imatge triada per Broggi- l’anti heroic heroi parteix tot sol
deixant darrera seu una porta que es tanca, barrant-li ja definitivament el pas
a la possibilitat de compartir amb algú altre la pròpia càrrega. I no és aquest
també el destí d’una Xen Te a la qual els déus abandonen cridant “auxili!”
mentre segueixen insistint en com n’és de bona? La diferència es troba ,en
qualsevol cas, en el fet què mentre la irremeiable solitud de Wayne és un acte
voluntari, la solitud futura  de la Xen
Te ha estat del tot forçada per unes circumstàncies que li han tancat el pas a
l’esperança.

No cal ni dir que
en mans de Broggi, Brecht se n’oblida una mica d’ell mateix per transformar-se
en un autor molt broggià , i rebre un bon bany d’estètica La Perla 29. Quelcom
que fa una dècada, Broggi va intentar ja fer amb El cercle de guix caucasià ,
tot i que llavors es va quedar a mitges ,oferint un muntatge epidèrmic en
excés. Per contra, el viatge a la Xina brechtiana del director acaba donant
lloc a un dels seus millors muntatges recents. Certament, oblidar-se de les
sonoritats de Paul Dessau ( magnífic compositor dels temes musicals creats per
a l’obra el 1947) i substituir-les pels ritmes tirant a llatins ( encara que
fins i tot el Bob Dylan de Don’t Thik Twice It’s All Right s’escoli a la
banda sonora )  i gens germànics
d’un Joan Garriga , és una operació un xic arriscada.  I és igualment cert que Broggi es deixa
arrossegar per moments  una xic massa per
la inqüestionable brillantor musical de Garriga i els seus , i algun fragment
del muntatge resta així una mica ofegat amb tanta bona música de per mig. Però
aquestes puntuals friccions entre el text i la partitura que l’acompanya queden
del tot superades per la força equilibrada de tot l’equip interpretatiu, amb especial
menció ( Segura i Carreras a banda)  al
treball de l’aiguador Toni Gomila i del senyor Xu Fu d’un Jordi Figueras que es
divideix en tres personatges . I per la coreografia amb què Broggi mou aquest
equip per un molt ben dissenyat espai escènic il·luminat amb saviesa i
sensibilitat. I pel molt ben mesurat sentit del temps teatral amb el qual
Broggi resol escenes tan íntimes com la primera trobada entre Xen Te i el seu
aviador sense avió, i escenes tan grupals com aquella altra en la qual
l’aviador se n’oblida ja completament de la seva intenció de volar per
convertir-se en temible capatàs d’una fàbrica que adquireix també cert aire
chaplinià ( en aquest cas, el referent visual seria la mecànica producció en
cadena de  Temps Moderns)  mentre el vestuari el fons fabril podria
fer-te pensar en una mena de Metropolis rural i axinada. Broggi impulsa
l’espectacle cap en davant sense permetre que la seva intensitat perdi mai
força, sap remarcar tant l’emotivitat com la ironia del text encara que no
vulgui entrar en altres terrenys més ideològics , i sap com fer-nos propera i
creïble aquesta Xina de conte habitada per falsos xinos tan sotmesos com
nosaltres als designis de déus que han fet de la bondat una condemna massa
pesant.