Bertolt Brecht és un dramaturg, de reconeguda militància, que fugia del teatre psicològic, per presentar un conflicte a partir d’uns personatges molt esquematitzats. En el joc, Brecht aspirava a alliçonar l’audiència, a fer-li veure els perills del liberalisme, de la submissió de les dones o del qüestionament de la religió. Si Schnitzler buscava les contradiccions dels protagonistes a El professor Bernhardi, ara Brecht convida als espectadors a trobar una solució a la situació impossible, en l’epíleg. El debat és si la societat permet la bondat dels individus o aquests s’han de’escudar amb la desconfiança i la maldat per no sortir-ne damnificats. Una reflexió que, avui i sempre, és adequada però que no n’hi ha prou en què ho sigui per no buscar-hi alguns punts que apropin la situació a l’actualitat. I Oriol Broggi, en comptes d’això, es limita a tornar-lo a pujar a l’escena amb la seva frescor habitual(trencant la quarta paret) i amb un repartiment que li juga totes les indicacions. Potser no és el que correspondria per aquest 2019.

Aquesta és la segona vegada que el director aixeca una obra a la Sala Gran. L’anterior vegada va ser amb Anna Lizaran i Marta Marco a El cercle de guix caucasià, al 2008. Ara repeteix fórmula, pràcticament, tot i que canviant els actors. Es pot aprovar la tesi de Broggi que les obres de repertori (i els autors, com Brecht) han de  repetir-se periòdicament com a labor de transmissió cultural. Però potser cal exigir a aquestes versions que hi facin alguna aportació, alguna mirada conceptual que arreli en l’avui concret de la platea. Similar a la que han descrit algun cop Gataro amb peces com El casament dels petitburgesos (Almeria, 2011).

La bona persona de Sezuan la protagonitza Clara Segura (que, fins al monòleg del segon acte, no pot projectar tota la seva força, perquè es debat entre una ingènua i voluntariosa Xen te i un divertit malcarat Xhui Ta) mentre que l’espai musical l’acapara Joan Garriga amb la seva banda. L’acompanyament va arraconant espai als actors amb una preciosa harmonia però que ensucra la mirada angulosa de Brecht. El joc teatral dels actors intercanviant-se (i fent-ho evident) així com (si més no, a l’estrena) Broggi colant-se creuant l’escenari amb una cadira plegada, com un extra mes en una escena de desori evoca a què l’acció és un conte, com una llegenda. És llavors quan la tensió èpica, decau  a canvi de generar una inestimable empatia cap als espectadors.  Però la reflexió profunda de Brecht es desdibuixa per convertir-se en una versió més de L’orfe del Clan dels Zhao. 

Sembla que, aquesta vegada, el públic beneirà la posada en escena que va escatimar-li a Broggi el 2008, quan va fer l’aportació va passar desapercebut (llavors al costat de CaboSanRoque). Sense la intuïtiva dansa de Marina Mascarell que va elevar un espectacle poètic i reiteratiu com El poema de Guilgamesh ballen bastant desgavellats, potser és l’única lletjor que ha reservat Broggi al teatre d’idees de Brecht. L’únic element que podia modular la seva coneguda visió desapareix i queda només la repetició de la fórmula.