Catalunya coneix molt bé
Wajdi Mouawad. L’Oriol Broggi li ha muntat quatre de les seves obres Incendis,
Ciels, Fôrets i Un obús al cor, a les que tots hi hem anat a fitxar encara
tocats per l’impactant Incendis. I ell n’està content. Ho puc dir perquè així
ho va expressar a la trobada que va tenir lloc dissabte a la Biblioteca de
Catalunya, organitzada per La Perla 29. “L’Oriol ha fet un
viatge emocionant a través de les meves obres, una feina fantàstica. Coneix la
meva obra millor que jo! És molt important per a mi perquè, de tots els
directors que han muntat les meves peces, només tinc relació amb l’Oriol i amb
un mexicà. Dec tenir una inclinació catalano-llatina… ”  I la té, perquè també li agrada la Mercè
Rodoreda!

Inflammation du verbe vivre és el viatge d’una mort imminent a la vida.
Una vida que fa mal i a la que li cal un exorcisme per gosar continuar o no.
Parteix del projecte de Mouawad d’anar a buscar l’essència del teatre als
autors grecs, un cop fora tots els dimonis del seu passat de nen i el viatge
des del Líban al Canada a la tetralogia La
sang des promesses. Aquí l’Autor és Sòfocles, que per a Mouawad és referent
imprescindible. Ell creu que al llarg del temps s’han anat explicant sempre les
mateixes històries i que totes venen d’allà. “Els autors s’han servit sempre d’autors d’abans, fins i tot els Grecs,
que no s’inventaven res. Cap autor grec ha inventat cap història. Han creat un camí al que s’inscrivien els autors. En aquest sentit, tots els grecs es basaven en un fons comú“, diu.

El projecte implica sis
peces de Sòfocles per a les que comptava amb la complicitat del seu amic i
traductor especialitzat en grec antic Robert Davreu. La inspiració parteix d’un
viatge al lloc dels fets, per dialogar amb el camí. Però els protagonistes, tot
i que porten els seus noms, no ho són exactament: “Contràriament als protagonistes de les tragèdies gregues, els meus
personatges no venen del poder ni tenen cap país al càrrec. Som nosaltres i si
fa falta, porten mòbil” Davreu va morir al 2013 i Mouawad va decidir
reescriure ell mateix les peces que faltaven: Filoctetes i Edip a Colonos.
Són les que ens han arribat amb els noms de Inflammation
du verbe vivre i Les larmes d’OEdipe,
que l’autor agrupa en un díptic que titula Les
mourants, que a la vegada tanca el projecte.

Inflammation du verbe vivre combina la interpretació d’un únic actor, el
propi Mouawad -que s’autoanomena Wahid- amb escenes filmades que apareixen en
pantalla. Engega amb un monòleg d’alt voltatge poètic on expressa el que pensa
dels autors grecs i acaba descobrint-nos que tots som morts. I ell també.
Apareixen els crèdits i comença el viatge. És la seva versió de
Filoctetes, que portarà al teatre amb la seva companyia i els cita per a un
treball de taula. Una primera escena tècnicament impecable on ell, d’esquena al públic,
comparteix la taula amb els actors. I aquí comença un joc d’entrada i sortida
de la pantalla de maneres molt diferents, que frega l’excel·lència i que
t’atrapa tant per la informació que t’aporta, com per la poesia que t’embolica,
com per l’interès del muntatge, les imatges i la pròpia història.

Sabem que Wahid és a
punt de morir i que l’ambulància és a punt d’arribar. Ell haurà de triar si es
queda al món o continua el viatge a la recerca de Filoctetes travessant Hades, país dels
morts. Una clara barreja de actualitat amb antiguitat. Al recorregut coneixem Ulises, Zeus i Atenea, uns avis entranyables i
molt humans, l’un pescador, l’altre pagès… Un taxista i un gos l’acompanyen i
el guien pel seu camí. Al final va a parar al cau dels poetes, on trobarà Davreu
i Rodoreda. Aquí és on baixa la inflamació, deixant pas a la vida.

Malgrat l’argument es
pot fer en moments espès, la combinació de cinema-teatre és tan agradable i té
tantes imatges, que passa sense que compti el temps. I té moments simpàtics com
quan, en una assemblea al País dels Morts, pregunta si entre els assistents hi
ha algú d’abans de Pericles. I encara comenta que, si hi fos, per a ell Crist deu ser un acròbata de circ!

Ja no esteu a temps
d’anar-lo a veure, però és al món. Actua per França, que és apropet… O potser
tornarà, ara que ja ha visitat La plaça del
diamant.