Wadji Mouawad és un autor èpic. Amb una poètica molt carregada i un univers fosc, truculent però que sempre li dóna respirs perquè l’esperança no mori d’inanició. Són glopades d’aire feixuc, amb gotes de frescor inesperades. Ara, efectivament. Mouawad s’ha desprès de la seva obsessió per a la seva identitat (hem pogut veure la teatralogia de La sang de les promeses (Incendis, Litoral, Cels i Boscos), que també es redroduia a  Un obús al cor. Ara, s’empelta en la mitologia grega, en el món dels morts i la illa on habiten els que esperen baixar als inferns per traslladar la seva densitat poètica, el seu viatge sempre iniciàtic (d’assumir coneixement i consciència de la vida constant) i la vincula a la destrucció del bressol de la democràcia. El desencís, la derrota, les traïcions de la seva sang la trasllada, ara, a la crisi econòmica, política i social de’europa, amb Grècia com a base del terratrèmol.

Ho fa amb un monòleg, volgudament lent, angoixant, amb un gran pes del video (ell presencialment s’intercal·la amb la imatge en la que també hi apareix reproduït). És una estructura que el permet presentar una primera reunió de treball amb la seva companyia (en la que convida tothom a descartar el projecte de posar a escena les tragèdies de Sòfocles (aquesta, en concret, s’inspira en Filoctetes) per la mort del poeta i amicRobert Dareu, que havia de traduir-ho. El resultat d’aquesta deserció és el viatge amb càmera de vídeo on ell grava no només el seu intent de suïcidi si no també el viatge pel no món amb un taxista, un gos i uns joves que l’han de fer decidir si torna al món dels vius o s’abandona definitivament al dels morts. De fet, un tema que coincideix amb l’Aire de Miquel G. Font, de fa uns dies al Grec (aquest inspirant-se en fets i personatges reals!)

Mouawad gasta també, per moment, una ironia cínica: Atorga la doble nacionalitat americana a Apol·lo. Lamenta que Virgili anés a buscar Dante en el seu viatge pels inferns ,mentre que ell, en comptes de tenir un Shakespeare que l’acompanyi s’ha d’acontentar amb un taxista melancòlic. Pregunta a la sala si hi ha Víctor Hugo que lifaria algun consell sobre la seva escriptura. es compara amb Skywalker de Star wars. Es pregunta si els morts que hi ha a la sala són d’abans de l’aparició del teatre i hi intenta expressar què significa aquest art. Són gotes de pluja d’estiu que refresquen l’acció però a la vegada li donen un to més xafogós. Wadji (o Wahid al video) surt de les catacumbes agafant-se a una tendra i tossuda figuera. Aguanta les adversitats. Com l’Atenes retratada, que sempre està enterrada pel seu passat glriós i per un present, tossut, que mai troba l’equilibri que alliberi aquella societat.