Al díptic ‘Des mourants’ Wajdi Mouawad ens presenta per una banda ‘Les larmes d’Oedipe’, basat en ‘Èdip a Colonos’,
i de l’altra aquest ‘Inflamation du verbe vivre’ que s’inspira vagament
en ‘Filoctetes’, una de les peces menys conegudes i representades de
Sòfocles. En la tasca monumental empresa pel dramaturg i director
libanès d’adaptar totes les tragèdies de l’autor clàssic grec, aquestes
dues obres se situen entre la vida i la mort, “els moribunds”, camp
fecund per a la inflamada poètica d’un creador ben conegut pel públic
barceloní després de l’èxit aclaparador que va suposar ‘Incendis’ d’Oriol Broggi el 2012 i la resta d’adaptacions que han aixecat a ca La Perla 29.

Com
acabem de dir, ‘Filoctetes’ no és més que una excusa per aixecar una
història paral·lela, un ambiciós camí de recerca lírica i filosòfica
sobre el sentit final de la vida que portarà al personatge principal a
realitzar un descens a l’Hades. El viatge s’esquitxa
amb pinzellades documentals d’una la Grècia actual ofegada per les
retallades i la manca d’esperança. En escena, Mouawad explica en primera
persona la motivació del viatge, la prematura mort del traductor de les
peces, el poeta Robert Davreu, absència a partir de la qual el director
decideix realitzar una dramatúrgia pròpia, una nova tragèdia.

Per escriure el relat s’utilitza el llenguatge audiovisual,
enregistrament en vídeo dels paisatges més lúgubres de la Grècia actual
(un aeroport abandonat, un abocador, barraques), un autèntic
llargmetratge en forma de melodrama que monopolitza l’escena i respecte
del qual l’autor i únic intèrpret de la peça en directe no juga més que
el paper de comparsa: entra i surt de la pantalla, fa de veu en off o
interactua amb el teatre d’ombres que planteja la projecció.

El
gran encert del muntatge és aconseguir traçar un paral·lelisme
convincent entre el drama social grec dels nostres dies i el món clàssic
representat pel gran viatge, pel d’Ulisses de l”Odissea’, certament,
però també pel de Dant en la ‘Divina comèdia’ i en tantes altres
epopeies mediterrànies. La tradició hel·lènica és l’origen del teatre, i
les runes dels coliseus i temples grecs s’aixecquen aquí com un mirall
on es reflecteixen a parts igual la memòria i els escenaris de la mort,
els temes habitals del libanès. La seva enrabiada poètica es mou com a
peix en l’aigua, una mar salada de metàfores d’àmplia volada que
connecten amb els símbols més fecunds, els mites fundacionals
d’Occident.

Llàstima que la densitat discursiva i les situacions
allargassades acaben saturant la percepció de l’espectador. Els
problemes tècnics que van obligar a reiniciar l’espectacle després de
vint minuts –pausa inclosa–, tampoc van ajudar a pair-lo en condicions.
Al capdavall, però, l’excessiu protagonisme del llenguatge fílmic
acaba per confondre. Amb l’essència del teatre segrestada, l’espectador
acaba per anhelar una mica de la simplicitat que pregona la narració
però aplicada al discurs i a una posada en escena menys fílmica.