Incerta glòria

Notable esforç de dur a escena una novel·la emblemàtica com Incerta glòria, tan significativa per explicar la guerra civil des de l’òptica dels vençuts, escrita quan manaven els vencedors (han deixat mai de manar?), prohibida i a la fi mutilada brutalment pels censors. Els mèrits de Sales són indiscutibles, per la seva ambició i alenada, però una adaptació dramàtica requeria més ritme i un ensinistrament més adequat dels intèrprets que semblen no entendre els personatges que incorporen. De tot el repartiment només Aina Calpe atorga elegància i grandesa a la Carlana i, sobretot, Mar Ulldemolins aconsegueix fer vibrar la Trini amb una expressivitat i intensitat interpretativa que commou. La resta són esvaïdes ombres dels rols originals, atrapats en l’encarcarament d’uns monòlegs que no arriben amb la tensió que l’espectacle requeriria. L’estètica rigoliana, micros en mà o plovent del teler, ja ha esdevingut un tòpic dels seus muntatges, però no crec que ajudi gaire a servir un text èpic com el de Sales, ni tampoc a acompanyar un trajecte que es fa llarg i feixuc i distant, fora del brillant parèntesi del segon acte (Trini).

Palabras mayores adaptar una obra como Incerta Glòria a la escena, pero si detrás está Àlex Rigola, la cosa da menos miedo. No conocía la obra, no he sido de esas personas que admite haberla devorado, pero de historias de la Guerra Civil aquí o allá conozco. Avisada estaba que durante la primera parte había una amalgama de personajes, pero a los que llevamos muchas series a nuestras espaldas, este hecho no nos debería asustar aunque aquí no haya un rewind posible.Una vez metidos en harina, de la primera parte impresiona casi más la puesta en escena que la historia en sí. La sala petita desnuda, o más oscura de lo que nos tiene acostumbrados, con un mobiliario que nos produce una sensación de frío, más allá del que nos producirá algunas de las palabras pronunciadas. Sin duda la interpretación clave de esta parte corre a cargo del Pau Roca, y sobre todo en la escena final que es memorable.En la segunda parte me hubiera quedado toda la vida, pasamos del frío a la ternura, dios mediante un intermedio, con una espectacular Mar Ulldemolins, cuya interpretación pone los pelos de punta y nos deja lágrimas en los ojos. Una escena muy íntima, donde el tiempo pasa volando y al volver a la realidad de la sala sientes un y mil punzadas en el estómago.La puesta en escena de la tercera parte es espectacular, grandilocuente. Quizás sea el tiro certero final para un cúmulo de sensaciones que vas acumulando durante toda la obra y que estalla definitivamente. (...)

Àlex Rigola ha necessitat tres anys per a fer la dramatúrgia de l'ambiciosa "Incerta glòria". El resultat és una obra que aclapara. Que sense quasi acció a escena (regna un estatisme contundent), hi mana la paraula. Els diàlegs són ràpids, com fuetades. Lluís, Cruells i Soleràs però també La Carlana i la Trini es debaten en com créixer en una trinxera (o rereguarda) de mort. La primera part, la més oberta i coral, abassega l'espectador, el col·lapsa (sobretot, si no coneix prou la peripècia de la novel·la). No hi ha descripcions, si no imatges projectades i estampes poètiques precioses (com el vi tacant de vermell la muntanya de copes, en plena ofensiva militar). És en la segona i en la tercera part (preciosa la profunditat de la cova) on hi ha un cert repòs i es pot anar reconstruint els fets i les mitges veritats. És amb l'ull d'un altre narrador que es delaten les esquerdes de la veritat. Treball generós i gens efectista de tot el repartiment (destaca Pau Roca, amb un Soleràs que és lúcid i antipàtic alhora). Les raons dels personatges es treballen des de dins, des de la contenció. La música és en comptagotes; les projeccions, les justes. Però, en canvi, hi ha un intens treball de mirades, de prestar l'atenció al protagonista i de deixar percebre que una acció pot interessar a una tercera persona, que és fora de quadre però que és part afectada (l'ombra de Trini és potent i fugissera alhora, que corprèn, quan Lluís parla de casament, o la desaparició de Soleràs en plena batalla és una evidència de la seva actitud vital).  Excel·lent muntatge, vestit amb calma, i sense crits. En comptes de  liluites i fisicalitat, el moviment hipnótic de Toni Mira i Laia Duran. Amb el pes del temps, descarnant amb un bisturí el cos d'un passat amagat. Sales i Rigola troben en la injustícia de la guerra el lloc on uns joves perden la seva puresa, la seva ingenuïtat, i es descobreixen solitaris i mortals.