Notable esforç de dur a
escena una novel·la emblemàtica com Incerta
glòria, tan significativa per explicar la guerra civil des de l’òptica dels
vençuts, escrita quan manaven els vencedors (han deixat mai de manar?),
prohibida i a la fi mutilada brutalment pels censors. Els mèrits de Sales són
indiscutibles, per la seva ambició i alenada, però una adaptació dramàtica
requeria més ritme i un ensinistrament més adequat dels intèrprets que semblen
no entendre els personatges que incorporen. De tot el repartiment només Aina
Calpe atorga elegància i grandesa a la Carlana i, sobretot, Mar Ulldemolins
aconsegueix fer vibrar la Trini amb una expressivitat i intensitat interpretativa
que commou. La resta són esvaïdes ombres dels rols originals, atrapats en l’encarcarament
d’uns monòlegs que no arriben amb la tensió que l’espectacle requeriria. L’estètica
rigoliana, micros en mà o plovent del teler, ja ha esdevingut un tòpic dels
seus muntatges, però no crec que ajudi gaire a servir un text èpic com el de
Sales, ni tampoc a acompanyar un trajecte que es fa llarg i feixuc i distant,
fora del brillant parèntesi del segon acte (Trini).