Sembla que va ser el mateix director Àlex Rigola qui va demanar que la versió dramatúrgica que ha fet de la novel·la ‘Incerta glòria’ no es programés a la Sala Gran del TNC perquè volia aconseguir una atmosfera més íntima. Aquesta decisió estètica demostra el respecte amb què Rigola ha buidat l’essència de l’obra de Joan Sales (Barcelona, 1912 – 1983), com si els personatges principals, els secundaris i l’espai geogràfic principal de la trama, el front d’Aragó, fossin peces de porcellana de fràgil manipulació.

Segurament per això, Àlex Rigola recorre al simbolisme per reflectir alguns dels passatges més sensibles de transcriure en llenguatge teatral. Tot i així, aconsegueix que la sensació dels retrunys dels obusos s’escampin per la Sala Petita del TNC com si fossin reals i crea també un clima tenebrós en la nit de les trinxeres quan dos dels principals personatges (en Lluís i en Juli Soleràs) es parlen de trinxera a trinxera (quan el segon ja s’ha passat al bàndol feixista) o impregna de fredor de l’hivern aragonès l’escenari quan s’arriba a la derrota i la fugida en escampadissa del que queda de l’exèrcit republicà amb una pluja de cables i micròfons que creen un paisatge laberíntic per on circulen els personatges.

‘Incerta glòria’, la novel·la, té una estructura narrativa que proposa al lector que hi posi la seva part d’imaginació per crear l’acció que s’hi relata. I aquesta mateixa proposta és la que fa Àlex Rigola amb un muntatge sobri, que tendeix a l’estaticisme, reservat exclusivament a la paraula i on el moviment més coreogràfic queda a les mans de les figures d’en Picó i la Molinera aragonesa, dos personatges que avisen els espectadors que s’han d’oblidar del realisme perquè el teatre no és el cinema, registre, per cert, el de la pantalla, que la novel·la ‘Incerta glòria’ experimentarà també ben aviat amb el film que prepara el director Agustí Villaronga i la productora Isona Passola, artífexs de l’èxit de ‘Pa negre’. (…)