Àlex Rigola ha necessitat tres anys per a fer la dramatúrgia de l’ambiciosa “Incerta glòria”. El resultat és una obra que aclapara. Que sense quasi acció a escena (regna un estatisme contundent), hi mana la paraula. Els diàlegs són ràpids, com fuetades. Lluís, Cruells i Soleràs però també La Carlana i la Trini es debaten en com créixer en una trinxera (o rereguarda) de mort. La primera part, la més oberta i coral, abassega l’espectador, el col·lapsa (sobretot, si no coneix prou la peripècia de la novel·la). No hi ha descripcions, si no imatges projectades i estampes poètiques precioses (com el vi tacant de vermell la muntanya de copes, en plena ofensiva militar). És en la segona i en la tercera part (preciosa la profunditat de la cova) on hi ha un cert repòs i es pot anar reconstruint els fets i les mitges veritats. És amb l’ull d’un altre narrador que es delaten les esquerdes de la veritat. 

Treball generós i gens efectista de tot el repartiment (destaca Pau Roca, amb un Soleràs que és lúcid i antipàtic alhora). Les raons dels personatges es treballen des de dins, des de la contenció. La música és en comptagotes; les projeccions, les justes. Però, en canvi, hi ha un intens treball de mirades, de prestar l’atenció al protagonista i de deixar percebre que una acció pot interessar a una tercera persona, que és fora de quadre però que és part afectada (l’ombra de Trini és potent i fugissera alhora, que corprèn, quan Lluís parla de casament, o la desaparició de Soleràs en plena batalla és una evidència de la seva actitud vital).  

Excel·lent muntatge, vestit amb calma, i sense crits. En comptes de  liluites i fisicalitat, el moviment hipnótic de Toni Mira i Laia Duran. Amb el pes del temps, descarnant amb un bisturí el cos d’un passat amagat. Sales i Rigola troben en la injustícia de la guerra el lloc on uns joves perden la seva puresa, la seva ingenuïtat, i es descobreixen solitaris i mortals.