Incerta glòria és una de les grans novel·les sobre la guerra civil espanyola. Joan Sales, des del punt de vista dels vençuts i sense abandonar les seves conviccions ideològiques, retrata la complexitat inherent i profunda que infligeixen tres anys de guerra. Àlex Rigola ha necessitat pràcticament tres anys per sintetitzar la ingesta novel·la de Sales, però el resultat s’ho val.

La Incerta glòria del Teatre Nacional va directe a l’essència i, sens dubte, farà les delícies dels que no dubten en proclamar-la com “la millor novel·la de la guerra civil”. Per contra, els espectadors que no se l’han llegit poden arribar a saturar-se i a estones desconnectar per culpa de l’excés d’informació.

Estem, això sí, davant d’una adaptació gens efectista que defuig de tota acció i emoció per centrar-se principalment en els conflictes interiors de tots i cada un dels personatges i la relació amb el paisatge,-sigui al front o a la rereguarda-,que els envolta. Rigola, fidel al formalisme que el caracteritza, aconsegueix embriagar-nos amb la poètica de la prosa de Joan Sales i fer que (gairebé) oblidem les tres hores de muntatge.

Àlex Rigola, que des d’uns quants muntatges ençà s’està decantant cada cop més pel minimalisme escènic, ha optat per una posada en escena potent i sense artificis al servei de la novel·la. El moviment poètico-hipnòtic de Toni Mira i Laia Duran substitueix l’extrema fisicalitat de la lluita i un cel ple de micròfons les tenebres de la guerra. Els autèntics protagonistes, doncs, són, evidentment, els intèrprets. Un repartiment encapçalat per una fantàstica Mar Ulldemolins que ens ofereix una interpretació plena de matisos i emocions creuades i un Pau Roca que ha trobat i s’ha fet seu un personatge tan incòmode i difícil d’encarar com en Juli Soleràs.