Honestedat

En una escena -la nostra- on hem vist nusos totalment gratuïts, d’altres de justificats i, fins i tot, la incorporació de la figura d’una coordinadora d’intimitat (com és el cas de Dirty Crusty, de Clare Barron, que s’està representant a la Sala Àtrium) és com a mínim oportú l’aterratge d’Honestedat al Teatre Akadèmia. Escrita i dirigida per Francesc Cuéllar, l’obra planteja la decisió d’una actriu (Míriam Iscla) de plantar-se davant del seu director (Dafnis Balduz) perquè no vol despullar-se en una seqüència de la pel·lícula que estan rodant. La conversa que tenen (en un espai únic i en temps real) no és un diàleg, sinó un abordatge còsmic que posa en perill la seva profunda amistat. Perquè la proposta, fonamentalment, va d’això: de la fragilitat del vincle entre dues persones que s’estimen. Lola Belles firma una escenografia tan bella i minimalista com imponent i deliberadament freda. Ens recorda, inclús, les traces que signava Pol Roig a Pura Passió (Lucia del Greco, 2024) a la mateixa sala. Una taula blanca de vidre glacejat, allargada i amb llum incorporada, presideix l’espai. Als dos caps, sengles cadires, també blanques. Aquest escadusser mobiliari reposa sobre una enorme catifa circular, també blanca, que té la seva rèplica exacta -gairebé com un mirall- al sostre, en forma de làmpada. Les potes són negres, així com els gots, la gerra d’aigua, els bolígrafs i els fulls de paper que reposen damunt la taula o la bossa de mà que roman a terra. Una escenografia, doncs, en blanc i negre. Com els negatius de les fotografies: dues cares, dues visions de la mateixa imatge. Totes són reals i alhora antagòniques o, si més no, complementàries. Si llavors Cristina Plazas disseccionava un motor, en aquest quiròfan convertit en despatx o sala de reunions, la Lola i en Marc treuen els bisturís verbals i s’obren en canal, a sí mateixos i a l’oponent. La blancor asèptica d’hospital que els envolta és quasi virginal, al·legoria de la nova relació que s’ha de concebre. Nídia Tusal vesteix els dos personatges de negre rigorós, un celebrat contrast que tant significa el dol com el renaixement. Aquest elegant embolcall s’acomboia amb la precisa i esplèndida il·luminació dissenyada per Sylvia Kuchinow, que ja ens atrapa només començar. L’efecte quiròfan no era una figura retòrica. De nou, un còctel guanyador, on s’hi sumen dues bèsties escèniques d’alta volada com Iscla (Premi Margarida Xirgu 2022) i Balduz (Premi Butaca 2022 per L’oreneta), que defensen magistralment un text ple de giravolts i amb múltiples capes, que a cada embranzida incorpora nous elements. Honestedat és l’adaptació teatral que Cuéllar fa del seu propi film Jusqu’ici, tout va (2022) del qual n’és productor, director, guionista i intèrpret. Segons explica, l’obra té un 50% del contingut original i un 50% de primerenc. D’entrada, li cedeix a Balduz la representació del seu paper (fins i tot li cedeix part del seu currículum), i substitueix l’actriu de la pel·lícula, Lola Marceli, per Iscla, tot i que li manté el nom. En qualsevol cas, tots dos espectacles tenen la paraula al centre i el pes recau en el contingut i no en el continent, malgrat que en la versió teatral l’espai té una força plena de simbolismes, fet que no passava al cel·luloide. Però, sobretot, la proposta escènica guanya no només amb un repartiment imbatible que ho salva tot sinó amb la riquesa lingüística que l’autor ha escollit per embastar la dramatúrgia, encara que a voltes pugui sonar forçada i antinatural en una conversa entre dos vells amics, però que l’esquitxa amb col·loquialismes perquè llisqui i flueixi millor. La proposta està farcida de referències teatrals i cinèfiles, i plena de cites universals. Una allau de màximes que a estones peca per excés i que pot resultar feixuga però que els dos personatges utilitzen per envestir-se i desemmascarar-se en aquest combat ple de retrets i artilleria emocional on cada part vol guanyar i salvaguardar la seva dignitat, alhora que lluiten aferrissadament per conservar la confiança que els uneix i perquè la seva relació no es desestabilitzi. Balduz, Cuéllar i Iscla (per rigorós ordre alfabètic) debuten al Teatre Akadèmia, una sala que no s’hipoteca amb ningú i que ofereix el seu espai tant a noms consagrats com a cares novelles, fet que diu molt a favor de l’aposta que fan. La peça es va estrenar a la Jonquera, va passar pel Festival Temporada Alta i ara arriba al carrer de Buenos Aires per a fer-hi temporada. Amb tot, recomanem anar-hi d’hora i agafar lloc a la grada frontal, ja que la peça està concebuda per a un teatre a la italiana, i la disposició de la sala, si s’està en una de les grades laterals, fa que, literalment, el públic que s’hi assegui es perdi el cinquanta per cent de l’obra, ja que sempre tindrà un dels intèrprets d’esquena i només contemplarà el seu clatell. Rares vegades s’aixequen de la cadira i sorprèn com un element tan bàsic no s’hagi resolt. Honestedat, més enllà de la confrontació ètica i el qüestionament de l’autoritat creativa i els límits personals, és una meravellosa oportunitat per gaudir de l’excel·lència i del bon ofici del repartiment. Només per veure l’angoixa que traspua Iscla a l’arrencada de l’espectacle, en solitari, fent voltar amb els dits l’anell que té a l’altra mà o l’expressió facial que ens regala, per no parlar de com de bé plora Balduz (tasca àrdua i poc valorada!) paga la pena.   Aquest article es va publicar a Núvol el dia 17 de desembre de 2025

Poseu dos intèrprets com l'actriu Míriam Iscla i l'actor Dafnis Balduz a l'escenari i ja ho teniu gairebé tot guanyat. Esclar que aleshores cal que ells dos es trobin amb una trama —si és que se'n pot dir trama en aquest cas— i un discurs —un no gosa dir-ne simplement text— que reforci la superba presència dels dos protagonistes. I aquesta cinta de córrer els l'ha servida en safata l'actor, director i dramaturg Francesc Cuéllar (Barcelona, 1993), polifacètic creador que fa la impressió que ha volgut portar els aires del cinema al teatre. Tot respira cinema: el blanc i negre omnipresent (la taula blanca, les potes negres, les cadires blanques, els papers negres, el dossier negre, el mòbil negre, la gerra d'aigua negra, la bossa de mà negra, el cercle de Led gegant imponent al sostre, la lluna en cercle del tapís de terra, el vestuari negre dels dos intèrprets fins al més mínim detall ni que sigui de bijuteria... «Honestedat» és una obra de rerefons filosòfic que sembla elaborada amb moltes mans, des de l'excel·lent il·luminació de Sylvia Kuchinow al concepte escenogràfic de Lola Belles, des del so de Guillem Rodríguez a la potència de les paraules de l'autor, des de la referència gairebé personal del mateix Francesc Cuéllar, a partir del film «Jusqu'ici, tou va» —i com els sonarà la versió teatral als que l'hagin vist si passegen per Filmin!—, del qual ell mateix n'ha estat autor i director, reconegut amb una Menció Especial de l'Atlàntida Film Festival, i amb un subtil homenatge a un altre film emblemàtic de finals del segle XX, «La haine (L'odi)», de Mathieu Kassovitz, on el blanc i negre, precisament, és també com una declaració de principis. No són aquestes dues creacions cinematogràfiques, tan distanciades en el temps, les úniques referències del gènere que els espectadors aniran copsant mentre van sortint, com aquell qui no vol la cosa, enmig de la tensa discussió que una reconeguda i veterana actriu té amb un no menys reconegut però no tan veterà director, a causa d'un pacte inicial sobre la idoneïtat d'una escena amb un pla de nuesa que ella, ara que ha arribat el moment del rodatge, no vol consentir. ¿On comença i on acaba l'honestedat d'un rodatge cinematogràfic o el projecte d'un director en relació a segons quina mena d'escenes compromeses? ¿Són vàlids els mateixos criteris un cop superat el primer quart del segle XXI que els que es consideraven habituals a la segona meitat del segle XX? D'una discussió que podria semblar convencional i inicialment tòpica entre una actriu —el divisme aquí no existeix perquè queda superat per la interpretació— i un director es passa a un esquarterament de la manera d'actuar i de la manera de pensar, cada vegada més enfonsat ell, cada vegada més enlairada ella. «Honestedat» és una introspecció al món del teatre, del cinema o la televisió: la denúncia de la mirada masculina sobre les actrius; els rodatges de plans de nus a càmera lenta sobre el cos; l'absència —o no, cada vegada menys— de l'assistent d'intimitat en el rodatge o en els assajos teatrals per a les escenes més íntimes; la fina línia entre treballar per amor a l'art o patir les males arts del contracte signat; el botó vermell entre el sí complaent i el no feridor... L'actriu Míriam Iscla i l'actor Dafnis Balduz porten el dilema personal de cadascú al terreny del dilema col·lectiu, comprometen els espectadors a prendre partit, esgarrapen els principis d'aquells que formen part del sector professional perquè es qüestionin la seva manera d'actuar potser en un passat i la seva manera d'actuar ara, sedueixen l'auditori amb un combat on no hi ha cordes, però s'endevinen quan cadascú d'ells es mou a tocar de les primeres files com si un teló invisible els negués avançar més enllà. Si el fons de la discussió és l'oportunitat o no d'un nu, la soga que els ofega als dos es descorda quan es despullen simbòlicament en la veu dels seus personatges. Un llarg silenci inicial d'ella fa el cercle complet quan acaba amb un llarg lament final d'ell. Entremig, picossades permanents de referències d'escriptors, pensadors, filòsofs, directors de cinema, personatges de pel·lícules des de Friedrich Schiller amb «Maria Stuarda» a Joan Salvat-Papasseit, Sòcrates, Eisenhower, Milan Kundera o Marina Garcés. Des de films com «La jaqueta metàl·lica» d'Stanley Kubric, o «Under the skin» de Jonathan Glazer a «American Psycho» de Mary Harron o «Gladiator» de Ridley Scott. Però, per damunt de tot, plana l'esmentat film «L'odi» i una sentència de la pel·lícula que és com una llosa amenaçant: “L'important no és la caiguda sinó l'aterratge». «Honestedat» és una peça de cambra que hauria de formar part del catàleg d'obres teatrals de visita obligatòria —com segons quines lectures— de tots els joves aspirants a formar part del cosmos creatiu de les arts escèniques i audiovisuals. Sovint són més profitosos vuitanta minuts de gran teatre que trenta hores de rutinària aula escènica. A escriure, se n'aprèn llegint, diuen. Doncs, a fer bon teatre se n'aprèn veient-ne del millor, com aquesta «Honestedat» de Francesc Cuéllar que té tots els dons per aspirar a esdevenir un clàssic escènic sense fronteres i per molts anys.

  Heu vist “La Haine (L’odi)”, l’aclamada primera pel·lícula del també actor Matthieu Kassovitz ,que fa ara trenta anys va causar un gran impacte pel seu descarnat retrat de la vida de tres joves que es mouen pels més violents paisatges dels “banlieue” francesos? Doncs si no l’heu vista, potser ara us vindran ganes de fer-ho, perquè es tracta d’una de les pel·lícules de referència del director de teatre i cinema interpretat per Dafnis Balduz que coprotagonitza aquesta estupenda obra de Francesc Cuéllar.  I dit això i assenyalats aquests gustos cinèfils (les cites cinèfiles abunden al llarg de l’espectacle), ja es pot intuir que som davant un personatge que creu i defensa el compromís creatiu; que quan trepitja un escenari ( el teatre forma també part essencial de la seva activitat artística) o un plató cinematogràfic , el que pretén és fer quelcom significatiu i carregat de contingut . I això  no treu (les dues coses , no tenen perquè ser excloents, faltaria més) que també busqui la seva merescuda quota de reconeixement: fer-ho , no en té res de deshonest. La honestedat és un concepte que esmenta sempre aquest personatge ,els orígens del qual (els seus, i els de l’actriu amb la qual és a punt d’establir un tens combat dialèctic) també són ben cinematogràfics, perquè a l’hora de donar-li forma a l’obra teatral, Cuéllar ha partit d'una pel·lícula ( la trobareu a Filmin) que ell mateix va escriure , dirigir i interpretar l’any 2022, i a la qual li va posar el títol de “Jusqu’ici, tout va”. I sabeu d’un surt, aquest títol? Doncs ,justament, de les imatges de “La Haine”. Tal i com ens recorda  “Honestedat”, hi ha en aquella pel·lícula una escena inicial i una escena final  en la qual s’explica la història d’un home que cau des del cinquantè pis d’un edifici. I mentre va caient cap  a l’abisme i els pisos van passant davant seu en sentit decreixent, es va repetint tota l’estona a ell mateix “Fins aquí, tot va bé. Fins aquí, tot va bé” ( “Jusqu’ici, tout va”). I és que de vegades no som conscients de la caiguda fins després de la caiguda. I llavors, potser ja hem fet massa  tard. Doncs per al nostre director , per al coprotagonista d’aquest duel, ha arribat també el moment de saber si es troba en situació de caiguda lliure . La visita inesperada de la bona amiga que és alhora l’actriu principal de la pel·lícula que ara està filmant amb aquelles presses neguitoses  que s’originen en  qualsevol rodatge (ara mateix, ell hauria d’estar rodant els  tres plans que han quedat pendents, enlloc d’estar mantenint aquest tens cara a cara amb la seva actriu) , el situarà precisament al llindar de l’abisme. Però abans que ell entri en acció, Cuéllar ja ens ha mostrar la tensió emocional que no pot ocultar el rostre de l’actriu mentre  espera la seva arribada, tot i que quan ell entri al despatx en el qual tindrà lloc la trobada, la seva expressió facial canviï ràpidament: per alguna cosa és tan bona actriu. Una actriu tan bona com la mateixa Míriam Iscla, vaja. Parlant del sofisticat despatx circular dissenyat per Lola Belles en el qual Cuéllar situa la seva proposta , i en el qual tan elegantment encaixa la fosca  indumentària que Nidia Tusal ha confeccionat per als seus protagonistes, no costa gaire intuir la funció metafòrica que exerceixen alhora en el muntatge. I és que si aquí tot és o blanc o negre, és justament per remarcar la uniformada  falsedat dels colors que volen imposar criteris monocromàtics. La veritat, aquesta cosa tan complexa i volàtil i ambigua que sovint volem simplificar atorgant-li un únic sentit, només es pot construir tenint en compte la policromia dels matisos. Fins i tot les certeses inqüestionables mereixen ser qüestionades, si volem ser honestos i atorgar-les  la dignitat que els hi correspon defugint els dogmatismes. I tot això és fa palès al llarg d’aquesta trobada que Cuéllar controla amb mà de ferro , i posa en escena tenint sempre present el delicat equilibri que mereixen els dos personatges i les dues postures que defensen, per tal d’evitarel fàcil posicionament unilateral. Quelcom que, alhora, només es pot aconseguir quan els personatges que entren en disputa, lluny també de respondre a un model esquemàtic, han estat escrits deixant a la vista tota la complexitat de les seves mateixes contradiccions. Com probablement ja sabeu i com ens indica el mateix espectacle en les seves paraules  de presentació, el punt de partida del conflicte entre aquests dos còmplices habituals que es coneixen des de fa molt de temps i han  treballat junts en d’altres ocasions, es troba en una escena en la qual l’actriu ha de sortir despullada. Aquest nu, en principi, estava ja parlat , pactat i acceptat. Però ara, la veterana actriu ha decidit que no el vol fer. O, si volem dir-ho utilitzant el concepte que es mou tota l’estona pel text, ha vist clar que fer-lo implicaria ser deshonesta amb ella mateixa. I n’està segura que , defensant la necessitat del nu, el director que tant present té l’honestedat al seu discurs està sent també deshonest, encara que potser ni ho hagi percebut. En qualsevol cas, som encara com qui diu a l’inici del tens i intens enfrontament. I aquest, portarà els personatges i ens portarà a tots plegats a recórrer un territori en el qual hi caben des de les implicacions inherents a la mirada patriarcal sostinguda per una estructura capitalista que cosifica inclús quan pretén descosificar, fins a l’ús abusiu que podem fer de paraules com ara “patriarcat” i “capitalisme” per tal de practicar el reduccionisme i obviar altres complexitats. I aquest enfrontament  , s’endinsarà també pels límits o no límits que cal o no cal posar-li al compromís artístic i la honestedat creativa. Tornant al blanc i  al negre i a “La haine”: Kassovitz , per tal de poder estrenar la seva pel·lícula en blanc i negre, va tenir que acceptar que si no funcionava a taquilla els productors la reestrenessin fent servir les còpies en color del film (per sort, això no va arribar a passar). I l’enfrontament, explorarà també la quota de honestedat o d’autoengany de la qual se’n pot servir un creador quan s’erigeix en reparador i salvador de qui no espera ser reparat ni salvat, ocultant així que és ell mateix qui necessita amb urgència una reparació salvadora. Per sostenir el duel, per anar travessant les capes i més capes que encobreixen les paraules , les decisions artístiques o els compromisos legals signats en contracte, per anar dilucidant on acaba l’exposició honesta i on comença l’explotació deshonesta, calen dos intèrprets disposats també a despullar-se sense treure’s una sola peça de roba. Cuéllar els troba en la Míriam i en Dafnis, tots dos exhibint el millor del seu ja tantes vegades demostrat talent interpretatiu. Tots dos, decidits a jugar a fons la carta de l’honestedat interpretativa, de defensar fins l’últim alè les seves raons. Fins i tot ,corrent el risc de quedar-se sense raons i seguir caient del gratacels, tot repetint-se que , de moment, tot va prou bé.