Dafnis Balduz i Míriam Iscla brillen en una situació aparentment trivial (una discussió sobre un plantejament d’escena entre l’actriu i el director que vol fer el seu particular Todo sobre mi madre, com un homenatge tendre del fill que comprova la microviolència que hi ha hagut de suportar dins de la llar familiar). Trenquen l’aparent enfrontament estàtic, desplaçant-se per un despatx insultantment elegant i minimalista. La pressió augmenta per una jornada de rodatge, que torna a ser massa curta per trobar els plans adequats. Reflexions que deuen preocupar als artistes i que el públic desentén, despreocupat, quan veu la producció estrenada.

De fons, sona el debat sobre la necessitat (o no) de ser honest. Proven de justificar els seus punts de vista a partir de la filmografia pròpia i de la universal. Rèpliques i cites que s’amunteguen en la memòria dels dos personatges, L’espai, que juga amb el blanc i el negre, i que prova d’esborrar ombres il·luminant des de llocs imprevisibles, com la mateixa taula, intenta donar un aire científic, fred, profilàctic, quan en realitat hi ha una operació a cor obert sobre la mirada del cos femení i el masculí a la pantalla gran, sobre dominis i sobre voluntat de trencar aquesta jerarquia (amb èxit., o sense). El pitjor que pot passar a una amistat conreada des de la confiança i la proximitat d’un escenari és descendir al redactat d’un contracte per forçar una posició que acaba imposant-se sobre tota la resta.

L’autor i director aconsegueix construir un relat complexe per sobre de les red flags del moment. Com a La confusió, de Raquel Loscos, Francesc Cuéllar, exfundador de José y sus hermanas (Los bancos regalan...) alterna el treball d’intèrpret amb el de direcció i drmtúrgia saltant de peces de denúncia i alerta dramatica (My low cost revolution, Lacrimosa) a peces d’un sarcasme social (Livealone).