Heu vist “La Haine (L’odi)”, l’aclamada primera pel·lícula del també actor Matthieu Kassovitz ,que fa ara trenta anys va causar un gran impacte pel seu descarnat retrat de la vida de tres joves que es mouen pels més violents paisatges dels “banlieue” francesos? Doncs si no l’heu vista, potser ara us vindran ganes de fer-ho, perquè es tracta d’una de les pel·lícules de referència del director de teatre i cinema interpretat per Dafnis Balduz que coprotagonitza aquesta estupenda obra de Francesc Cuéllar. 

I dit això i assenyalats aquests gustos cinèfils (les cites cinèfiles abunden al llarg de l’espectacle), ja es pot intuir que som davant un personatge que creu i defensa el compromís creatiu; que quan trepitja un escenari ( el teatre forma també part essencial de la seva activitat artística) o un plató cinematogràfic , el que pretén és fer quelcom significatiu i carregat de contingut . I això  no treu (les dues coses , no tenen perquè ser excloents, faltaria més) que també busqui la seva merescuda quota de reconeixement: fer-ho , no en té res de deshonest.

La honestedat és un concepte que esmenta sempre aquest personatge ,els orígens del qual (els seus, i els de l’actriu amb la qual és a punt d’establir un tens combat dialèctic) també són ben cinematogràfics, perquè a l’hora de donar-li forma a l’obra teatral, Cuéllar ha partit d’una pel·lícula ( la trobareu a Filmin) que ell mateix va escriure , dirigir i interpretar l’any 2022, i a la qual li va posar el títol de “Jusqu’ici, tout va”. I sabeu d’un surt, aquest títol? Doncs ,justament, de les imatges de “La Haine”.

Tal i com ens recorda  “Honestedat”, hi ha en aquella pel·lícula una escena inicial i una escena final  en la qual s’explica la història d’un home que cau des del cinquantè pis d’un edifici. I mentre va caient cap  a l’abisme i els pisos van passant davant seu en sentit decreixent, es va repetint tota l’estona a ell mateix “Fins aquí, tot va bé. Fins aquí, tot va bé” ( “Jusqu’ici, tout va”). I és que de vegades no som conscients de la caiguda fins després de la caiguda. I llavors, potser ja hem fet massa  tard.

Doncs per al nostre director , per al coprotagonista d’aquest duel, ha arribat també el moment de saber si es troba en situació de caiguda lliure . La visita inesperada de la bona amiga que és alhora l’actriu principal de la pel·lícula que ara està filmant amb aquelles presses neguitoses  que s’originen en  qualsevol rodatge (ara mateix, ell hauria d’estar rodant els  tres plans que han quedat pendents, enlloc d’estar mantenint aquest tens cara a cara amb la seva actriu) , el situarà precisament al llindar de l’abisme.

Però abans que ell entri en acció, Cuéllar ja ens ha mostrar la tensió emocional que no pot ocultar el rostre de l’actriu mentre  espera la seva arribada, tot i que quan ell entri al despatx en el qual tindrà lloc la trobada, la seva expressió facial canviï ràpidament: per alguna cosa és tan bona actriu. Una actriu tan bona com la mateixa Míriam Iscla, vaja.

Parlant del sofisticat despatx circular dissenyat per Lola Belles en el qual Cuéllar situa la seva proposta , i en el qual tan elegantment encaixa la fosca  indumentària que Nidia Tusal ha confeccionat per als seus protagonistes, no costa gaire intuir la funció metafòrica que exerceixen alhora en el muntatge.

I és que si aquí tot és o blanc o negre, és justament per remarcar la uniformada  falsedat dels colors que volen imposar criteris monocromàtics. La veritat, aquesta cosa tan complexa i volàtil i ambigua que sovint volem simplificar atorgant-li un únic sentit, només es pot construir tenint en compte la policromia dels matisos. Fins i tot les certeses inqüestionables mereixen ser qüestionades, si volem ser honestos i atorgar-les  la dignitat que els hi correspon defugint els dogmatismes.

I tot això és fa palès al llarg d’aquesta trobada que Cuéllar controla amb mà de ferro , i posa en escena tenint sempre present el delicat equilibri que mereixen els dos personatges i les dues postures que defensen, per tal d’evitarel fàcil posicionament unilateral. Quelcom que, alhora, només es pot aconseguir quan els personatges que entren en disputa, lluny també de respondre a un model esquemàtic, han estat escrits deixant a la vista tota la complexitat de les seves mateixes contradiccions.

Com probablement ja sabeu i com ens indica el mateix espectacle en les seves paraules  de presentació, el punt de partida del conflicte entre aquests dos còmplices habituals que es coneixen des de fa molt de temps i han  treballat junts en d’altres ocasions, es troba en una escena en la qual l’actriu ha de sortir despullada. Aquest nu, en principi, estava ja parlat , pactat i acceptat. Però ara, la veterana actriu ha decidit que no el vol fer. O, si volem dir-ho utilitzant el concepte que es mou tota l’estona pel text, ha vist clar que fer-lo implicaria ser deshonesta amb ella mateixa. I n’està segura que , defensant la necessitat del nu, el director que tant present té l’honestedat al seu discurs està sent també deshonest, encara que potser ni ho hagi percebut.

En qualsevol cas, som encara com qui diu a l’inici del tens i intens enfrontament. I aquest, portarà els personatges i ens portarà a tots plegats a recórrer un territori en el qual hi caben des de les implicacions inherents a la mirada patriarcal sostinguda per una estructura capitalista que cosifica inclús quan pretén descosificar, fins a l’ús abusiu que podem fer de paraules com ara “patriarcat” i “capitalisme” per tal de practicar el reduccionisme i obviar altres complexitats.

I aquest enfrontament  , s’endinsarà també pels límits o no límits que cal o no cal posar-li al compromís artístic i la honestedat creativa. Tornant al blanc i  al negre i a “La haine”: Kassovitz , per tal de poder estrenar la seva pel·lícula en blanc i negre, va tenir que acceptar que si no funcionava a taquilla els productors la reestrenessin fent servir les còpies en color del film (per sort, això no va arribar a passar). I l’enfrontament, explorarà també la quota de honestedat o d’autoengany de la qual se’n pot servir un creador quan s’erigeix en reparador i salvador de qui no espera ser reparat ni salvat, ocultant així que és ell mateix qui necessita amb urgència una reparació salvadora.

Per sostenir el duel, per anar travessant les capes i més capes que encobreixen les paraules , les decisions artístiques o els compromisos legals signats en contracte, per anar dilucidant on acaba l’exposició honesta i on comença l’explotació deshonesta, calen dos intèrprets disposats també a despullar-se sense treure’s una sola peça de roba. Cuéllar els troba en la Míriam i en Dafnis, tots dos exhibint el millor del seu ja tantes vegades demostrat talent interpretatiu. Tots dos, decidits a jugar a fons la carta de l’honestedat interpretativa, de defensar fins l’últim alè les seves raons. Fins i tot ,corrent el risc de quedar-se sense raons i seguir caient del gratacels, tot repetint-se que , de moment, tot va prou bé.