En una escena -la nostra- on hem vist nusos totalment gratuïts, d’altres de justificats i, fins i tot, la incorporació de la figura d’una coordinadora d’intimitat (com és el cas de Dirty Crusty, de Clare Barron, que s’està representant a la Sala Àtrium) és com a mínim oportú l’aterratge d’Honestedat al Teatre Akadèmia. Escrita i dirigida per Francesc Cuéllar, l’obra planteja la decisió d’una actriu (Míriam Iscla) de plantar-se davant del seu director (Dafnis Balduz) perquè no vol despullar-se en una seqüència de la pel·lícula que estan rodant. La conversa que tenen (en un espai únic i en temps real) no és un diàleg, sinó un abordatge còsmic que posa en perill la seva profunda amistat. Perquè la proposta, fonamentalment, va d’això: de la fragilitat del vincle entre dues persones que s’estimen.

Lola Belles firma una escenografia tan bella i minimalista com imponent i deliberadament freda. Ens recorda, inclús, les traces que signava Pol Roig a Pura Passió (Lucia del Greco, 2024) a la mateixa sala. Una taula blanca de vidre glacejat, allargada i amb llum incorporada, presideix l’espai. Als dos caps, sengles cadires, també blanques. Aquest escadusser mobiliari reposa sobre una enorme catifa circular, també blanca, que té la seva rèplica exacta -gairebé com un mirall- al sostre, en forma de làmpada. Les potes són negres, així com els gots, la gerra d’aigua, els bolígrafs i els fulls de paper que reposen damunt la taula o la bossa de mà que roman a terra. Una escenografia, doncs, en blanc i negre. Com els negatius de les fotografies: dues cares, dues visions de la mateixa imatge. Totes són reals i alhora antagòniques o, si més no, complementàries.

Si llavors Cristina Plazas disseccionava un motor, en aquest quiròfan convertit en despatx o sala de reunions, la Lola i en Marc treuen els bisturís verbals i s’obren en canal, a sí mateixos i a l’oponent. La blancor asèptica d’hospital que els envolta és quasi virginal, al·legoria de la nova relació que s’ha de concebre. Nídia Tusal vesteix els dos personatges de negre rigorós, un celebrat contrast que tant significa el dol com el renaixement. Aquest elegant embolcall s’acomboia amb la precisa i esplèndida il·luminació dissenyada per Sylvia Kuchinow, que ja ens atrapa només començar. L’efecte quiròfan no era una figura retòrica. De nou, un còctel guanyador, on s’hi sumen dues bèsties escèniques d’alta volada com Iscla (Premi Margarida Xirgu 2022) i Balduz (Premi Butaca 2022 per L’oreneta), que defensen magistralment un text ple de giravolts i amb múltiples capes, que a cada embranzida incorpora nous elements.

Honestedat és l’adaptació teatral que Cuéllar fa del seu propi film Jusqu’ici, tout va (2022) del qual n’és productor, director, guionista i intèrpret. Segons explica, l’obra té un 50% del contingut original i un 50% de primerenc. D’entrada, li cedeix a Balduz la representació del seu paper (fins i tot li cedeix part del seu currículum), i substitueix l’actriu de la pel·lícula, Lola Marceli, per Iscla, tot i que li manté el nom. En qualsevol cas, tots dos espectacles tenen la paraula al centre i el pes recau en el contingut i no en el continent, malgrat que en la versió teatral l’espai té una força plena de simbolismes, fet que no passava al cel·luloide. Però, sobretot, la proposta escènica guanya no només amb un repartiment imbatible que ho salva tot sinó amb la riquesa lingüística que l’autor ha escollit per embastar la dramatúrgia, encara que a voltes pugui sonar forçada i antinatural en una conversa entre dos vells amics, però que l’esquitxa amb col·loquialismes perquè llisqui i flueixi millor.

La proposta està farcida de referències teatrals i cinèfiles, i plena de cites universals. Una allau de màximes que a estones peca per excés i que pot resultar feixuga però que els dos personatges utilitzen per envestir-se i desemmascarar-se en aquest combat ple de retrets i artilleria emocional on cada part vol guanyar i salvaguardar la seva dignitat, alhora que lluiten aferrissadament per conservar la confiança que els uneix i perquè la seva relació no es desestabilitzi.

Balduz, Cuéllar i Iscla (per rigorós ordre alfabètic) debuten al Teatre Akadèmia, una sala que no s’hipoteca amb ningú i que ofereix el seu espai tant a noms consagrats com a cares novelles, fet que diu molt a favor de l’aposta que fan. La peça es va estrenar a la Jonquera, va passar pel Festival Temporada Alta i ara arriba al carrer de Buenos Aires per a fer-hi temporada. Amb tot, recomanem anar-hi d’hora i agafar lloc a la grada frontal, ja que la peça està concebuda per a un teatre a la italiana, i la disposició de la sala, si s’està en una de les grades laterals, fa que, literalment, el públic que s’hi assegui es perdi el cinquanta per cent de l’obra, ja que sempre tindrà un dels intèrprets d’esquena i només contemplarà el seu clatell. Rares vegades s’aixequen de la cadira i sorprèn com un element tan bàsic no s’hagi resolt.

Honestedat, més enllà de la confrontació ètica i el qüestionament de l’autoritat creativa i els límits personals, és una meravellosa oportunitat per gaudir de l’excel·lència i del bon ofici del repartiment. Només per veure l’angoixa que traspua Iscla a l’arrencada de l’espectacle, en solitari, fent voltar amb els dits l’anell que té a l’altra mà o l’expressió facial que ens regala, per no parlar de com de bé plora Balduz (tasca àrdua i poc valorada!) paga la pena.

Aquest article es va publicar a Núvol el dia 17 de desembre de 2025