Poseu dos intèrprets com l’actriu Míriam Iscla i l’actor Dafnis Balduz a l’escenari i ja ho teniu gairebé tot guanyat. Esclar que aleshores cal que ells dos es trobin amb una trama —si és que se’n pot dir trama en aquest cas— i un discurs —un no gosa dir-ne simplement text— que reforci la superba presència dels dos protagonistes. I aquesta cinta de córrer els l’ha servida en safata l’actor, director i dramaturg Francesc Cuéllar (Barcelona, 1993), polifacètic creador que fa la impressió que ha volgut portar els aires del cinema al teatre.

Tot respira cinema: el blanc i negre omnipresent (la taula blanca, les potes negres, les cadires blanques, els papers negres, el dossier negre, el mòbil negre, la gerra d’aigua negra, la bossa de mà negra, el cercle de Led gegant imponent al sostre, la lluna en cercle del tapís de terra, el vestuari negre dels dos intèrprets fins al més mínim detall ni que sigui de bijuteria…

«Honestedat» és una obra de rerefons filosòfic que sembla elaborada amb moltes mans, des de l’excel·lent il·luminació de Sylvia Kuchinow al concepte escenogràfic de Lola Belles, des del so de Guillem Rodríguez a la potència de les paraules de l’autor, des de la referència gairebé personal del mateix Francesc Cuéllar, a partir del film «Jusqu’ici, tou va» —i com els sonarà la versió teatral als que l’hagin vist si passegen per Filmin!—, del qual ell mateix n’ha estat autor i director, reconegut amb una Menció Especial de l’Atlàntida Film Festival, i amb un subtil homenatge a un altre film emblemàtic de finals del segle XX, «La haine (L’odi)», de Mathieu Kassovitz, on el blanc i negre, precisament, és també com una declaració de principis.

No són aquestes dues creacions cinematogràfiques, tan distanciades en el temps, les úniques referències del gènere que els espectadors aniran copsant mentre van sortint, com aquell qui no vol la cosa, enmig de la tensa discussió que una reconeguda i veterana actriu té amb un no menys reconegut però no tan veterà director, a causa d’un pacte inicial sobre la idoneïtat d’una escena amb un pla de nuesa que ella, ara que ha arribat el moment del rodatge, no vol consentir.

¿On comença i on acaba l’honestedat d’un rodatge cinematogràfic o el projecte d’un director en relació a segons quina mena d’escenes compromeses? ¿Són vàlids els mateixos criteris un cop superat el primer quart del segle XXI que els que es consideraven habituals a la segona meitat del segle XX?

D’una discussió que podria semblar convencional i inicialment tòpica entre una actriu —el divisme aquí no existeix perquè queda superat per la interpretació— i un director es passa a un esquarterament de la manera d’actuar i de la manera de pensar, cada vegada més enfonsat ell, cada vegada més enlairada ella.

«Honestedat» és una introspecció al món del teatre, del cinema o la televisió: la denúncia de la mirada masculina sobre les actrius; els rodatges de plans de nus a càmera lenta sobre el cos; l’absència —o no, cada vegada menys— de l’assistent d’intimitat en el rodatge o en els assajos teatrals per a les escenes més íntimes; la fina línia entre treballar per amor a l’art o patir les males arts del contracte signat; el botó vermell entre el sí complaent i el no feridor…

L’actriu Míriam Iscla i l’actor Dafnis Balduz porten el dilema personal de cadascú al terreny del dilema col·lectiu, comprometen els espectadors a prendre partit, esgarrapen els principis d’aquells que formen part del sector professional perquè es qüestionin la seva manera d’actuar potser en un passat i la seva manera d’actuar ara, sedueixen l’auditori amb un combat on no hi ha cordes, però s’endevinen quan cadascú d’ells es mou a tocar de les primeres files com si un teló invisible els negués avançar més enllà.

Si el fons de la discussió és l’oportunitat o no d’un nu, la soga que els ofega als dos es descorda quan es despullen simbòlicament en la veu dels seus personatges. Un llarg silenci inicial d’ella fa el cercle complet quan acaba amb un llarg lament final d’ell.

Entremig, picossades permanents de referències d’escriptors, pensadors, filòsofs, directors de cinema, personatges de pel·lícules des de Friedrich Schiller amb «Maria Stuarda» a Joan Salvat-Papasseit, Sòcrates, Eisenhower, Milan Kundera o Marina Garcés. Des de films com «La jaqueta metàl·lica» d’Stanley Kubric, o «Under the skin» de Jonathan Glazer a «American Psycho» de Mary Harron o «Gladiator» de Ridley Scott. Però, per damunt de tot, plana l’esmentat film «L’odi» i una sentència de la pel·lícula que és com una llosa amenaçant: “L’important no és la caiguda sinó l’aterratge».

«Honestedat» és una peça de cambra que hauria de formar part del catàleg d’obres teatrals de visita obligatòria —com segons quines lectures— de tots els joves aspirants a formar part del cosmos creatiu de les arts escèniques i audiovisuals. Sovint són més profitosos vuitanta minuts de gran teatre que trenta hores de rutinària aula escènica. A escriure, se n’aprèn llegint, diuen. Doncs, a fer bon teatre se n’aprèn veient-ne del millor, com aquesta «Honestedat» de Francesc Cuéllar que té tots els dons per aspirar a esdevenir un clàssic escènic sense fronteres i per molts anys.