Helverova noć (La nit d’Helver)

Llàstima, aquesta obsessió per fer ben penoses les vides dels protagonistes. El passatge que li toca viure a la dona (el noi és inconscient, no se n'adona de gaire res) ja és prou dur com per fer més exagerada la trama. L'obra seria una rèplica ben interessant a la "Giornata particolare" d'Ettore Scola. A la pel·lícula (i en la versió recent d'Oriol Broggi a la biblioteca) una dona fa dissabte mentre els seus fills i marit surten a saludar el duce i el führer a la Roma feixista. En la proposta del dramaturg polonès, la dona espera nerviosa que el seu fill arribi del que sembla una manifestació festiva però amb possibles conseqüències. No entren mai en la sessió d'Scola i sí que ho fa en la de "La nit d'Elver". A la por de la mare, hi ha l'entusiasme del fill que ha après totes les passes militars, aplaudit pel portaveu nazi del barri. L'un aprén a dir "carronya" als que el nazisme denuncia; l'altra sap que és víctima propiciatòria. L'obra presenta una mare coratge, bondadosa, que ho fa tot perquè el seu fill no pateixi i pugui viure sense conèixer quins cossos trepitgen aquelles botes tant enllustrades. A la inconsciència del fill (pateix una visible deficiència mental) calldria conèixer millor la consciència de la mare. Descobrir-hi les seves contradiccions. Perquè el passatge d'hospicis i de desgràcia melodramàtica resulta poc creïble i allunya l'espectador més que l'apropa. Serien més interessants alguns monòlegs interiors cruels i revelladors que el sopar de duro que li explica al seu fill. Només, per un instant, deixa anar una ràbia (comprensible, però violenta, a la fi) que revela uns plecs de personatge complexos. L'obra té un gran impacte cada cop que es programa al Kamerni Teatar 55 de Sarajevo. No és un teatre qualsevol. Va ser l'únic que va mantenir obert tots els dies del setge, actuant, si calia amb veles (perquè tallaven l'electricitat a la ciutat) i construint escenografies amb taüts (va ser un espònsor que els oferia recursos en espècie). Assistir a aquelles funcions (d'actor o d'espectador) obligava a jugar-se la vida. Cada nit, anada i tornada. Perquè els franctiradors serbis no donaven treva. Dèiem que es va estrenar fa 11 anys i va provocar un daltabaix. Perquè el paper de la mare (la mateixa que actua avui) és el d'una ciutadana de Sèrbia. El Kamerni, que durant el conflicte es va negar a deixar de ser multiculturals com ho és Sarajevo històricament, va triar que la Bondat tingués passaport dels que els disparaven durant 1.000 dies, sense més raó que el feixisme. Aquest element (probablement desconegut per a l'espectador) dóna un valor ben diferent a aquesta mateixa producció. I genera una empatia amb les víctimes i els amants de la cultura per sobre de qualsevol altra valoració. Dissabte a la tarda, repartien fullets per participar en un acte de reconeixement dels 8.373 homes desapareguts a Sbrebenica durant el conflicte iuguslau. Serà el dissabte 11 de juliol al Born CC. Més informació a www.11juliol.districte11.org

La Nit d’Helver, escrita pel polonès Ingmar Villqist a principis de segle, ens situa en una ciutat assetjada pels nazis, en una petita habitació on es refugien la Karla i el seu fillastre Helver, que pateix una discapacitat intel·lectual i ho veu tot com si fos un joc de soldadets. Això és, de fet, el millor de l’espectacle: com el militarisme s’infiltra en la vida quotidiana i els assumptes domèstics. Malauradament s’acaba aviat i dona pas a un esquema tòpic i previsible que busca per damunt de tot emocionar a l’espectador. Douglas Sirk deia que el melodrama havia de produir més emocions que accions i La nit d’Helver ho compleix al peu de la lletra. L’obra de Villqist no és res més que un melodrama de manual on dos personatges són assetjats per un mal exterior. El context social, per tant, podria ser qualsevol ciutat europea durant la Segona Guerra Mundial, però també Rwanda o la mateixa Sarajevo. El nazisme només és l’opció fàcil, la més reconeixible pels espectadors. I, evidentment, la més reduccionista. Per sort, Ermin Bravo i Mirjana Karanović ens ofereixen dues grans interpretacions  i aporten una mica d’honestedat a l’espectacle. De fet, si no fos per ells La nit d’Helver no seria gaire diferent de la típica pel·lícula que programa Antena 3 un diumenge per la tarda.

Cuando un drama se muestra insaciable y necesita alimentarse de nuevos giros trágicos en cada escena para meter el corazón del público en un puño, se abandona conscientemente la honestidad y se abraza el tremendismo del folletín. Cuando tienes un marco histórico tan potente como la Europa de los años treinta tomada por los movimientos nazis o fascistas –hubo para todos desde el Báltico a los Balcanes, del Mediterráneo al Atlántico o el Mar del Norte- e insistes en cargar las tintas en las cuitas privadas de los dos marcados personajes centrales, es que el texto quizá carga con la inseguridad del autor. La noche de Helver del polaco Ingmar Villqist (seudónimo) empieza bien, con la excelente idea de meter la gran historia en la pequeña historia de lo cotidiano y doméstico, y señalar sus implacables consecuencias. Pero una vez hecho el planteamiento –que incluso puede tener una segunda lectura interesante a partir del comportamiento y motivaciones de la mujer, quizá igual de oscuras que la propaganda del régimen naciente– la obra se pierde en su desesperado objetivo de atrapar al espectador en el previsible final sin esperanza. Una meta atropellada por capítulos que se hace más y más inverosímil y genera el efecto contrario: un creciente distanciamiento con el relato. Si eso añadimos unas interpretaciones que funcionan con el mismo esquema (cada escena es una construcción diferente del personaje hasta hacerlo irreconocible y poco creíble), nos encontramos con un espectáculo que desaprovecha todo su potencial en aras del sentimentalismo.

Còctel melodramàtic a la caça i captura dels mocadors de platea. S'hi convoca el personatge protagonista discapacitat intel·lectual, la mare coratge amb un passat traumàtic que redimeix a força d'abnegació i—com no—els dolents que—oh sorpresa—són nazis. Tot i que en principi l'argument de l'obra havia d'estar descontextualitzat, elements de vestuari i utillatge ens ubiquen a l'Alemanya feixista, ofegant d'aquesta forma qualsevol possibilitat d'universalització del conflicte sobre la persecució dels diferents. Detalls de la direcció, entre histriònica i realista, ens donen alguna pista sobre els més de deu anys que aquesta peça porta rodolant pel món. Encara sort del destacat treball del parell d'actors, entregat i molt precís, l'únic ingredient salvable d'una proposta cridada a triomfar entre el públic aficionat a deixar-se segrestar les emocions. Si us va agradar 'El curiós incident del gos a mitjanit' aquesta serà la vostra obra del Grec 2015.