La Nit d’Helver, escrita pel polonès Ingmar Villqist a
principis de segle, ens situa en una ciutat assetjada pels nazis, en una petita
habitació on es refugien la Karla i el seu fillastre Helver, que pateix una
discapacitat intel·lectual i ho veu tot com si fos un joc de soldadets. Això
és, de fet, el millor de l’espectacle: com el militarisme s’infiltra en la vida
quotidiana i els assumptes domèstics. Malauradament s’acaba aviat i dona pas a
un esquema tòpic i previsible que busca per damunt de tot emocionar a l’espectador.

Douglas
Sirk deia que el melodrama havia de produir més emocions que accions i La nit d’Helver ho compleix al peu de
la lletra. L’obra de Villqist no és res més que un melodrama de manual on dos
personatges són assetjats per un mal exterior. El context social, per tant,
podria ser qualsevol ciutat europea durant la Segona Guerra Mundial, però també
Rwanda o la mateixa Sarajevo. El nazisme només és l’opció fàcil, la més reconeixible
pels espectadors. I, evidentment, la més reduccionista.

Per
sort, Ermin Bravo i Mirjana Karanović ens ofereixen dues grans interpretacions  i aporten una mica d’honestedat a l’espectacle.
De fet, si no fos per ells La nit d’Helver
no seria gaire diferent de la típica pel·lícula que programa Antena 3 un
diumenge per la tarda.