Com es pot falsificar, un espectacle teatral? I si resulta que portem anys creien que veiem muntatges
signats per les més il·lustres patums escèniques que en realitat estan
perpetrats per brillants falsificadors que coneixen fil per randa tots els
trucs estilístics de l’original però resulten molt més econòmics que aquest  ? I si resulta, doncs, que ni els més afinats
crítics teatrals  mundials són capaços de
saber distingir entre un espectacle original i un de falsificat, caient així en
les mateixes badades en les quals han caigut sovint exquisits crítics d’altres
formes d’art?  Més difícil encara: és
possible falsificar una obra teatral que no existeix i crear així originals amb
partida de naixement falsificada des del seu mateix origen ? I què me’n dieu  de les post funcions amb debat i obertes a les
preguntes del públic? Es poden falsificar també les post funcions? Pot ser que
la post funció d’una obra falsificada resulti més estimulant que la post funció
d’una obra original, i que les opinions que els falsificadors venen com a
autèntiques tinguin força més substància que les dels creadors que van
d’originals ?

Aquestes i unes
quantes preguntes més sobre el tema de l’art, del valor potser excessiu que li
atorguem a l’autenticitat i el menyspreu potser no menys excessiu amb que
valorem la falsificació encara que aquesta sigui de primera, sobre l’snobisme
que a tots ens pot atacar o ens ha atacat ja quan es tracta de saber reconèixer
la tassa d’autenticitat artística d’una obra , o sobre la forma com hem anat
divinitzant a l’artista a través del temps arribant a donar-li al nom del
creador més valor que a l’obra que ens presenta i oblidant que en altres
moments i sota altres premisses passava justament el contrari, us vindran
fàcilment i probablement al cap gaudint de la nova gresca escènica que s’han
muntat Nao Albet i Marcel Borràs. Una gresca, d’altra banda,  tan apta per a donar lloc a l’exercici
reflexiu si és que en teniu ganes , com per a no reflexionar sobre res i divertir-se
amb el que està passant a l’escenari amb les mateixes ganes amb les quals Jango
Edwards – acostumat a fer de les seves pallassades ja mítiques i tirant sovint
a transgressores el centre de totes les mirades- sembla divertir-se acoblant-se
a la farsa que han munt els ex – el temps passa per a tothom – nens prodigi  de la nostra escena.

Ara que vivim a
l’era de les “fake news” – que, com ens recorden els experts tampoc no són cap
estricta novetat; ha canviat la tecnologia però no pas la varietat d’intencions
que es poden moure a l’hora de posar en marxa noticies falses –  cal recordar que fa ja quaranta-tres  anys ,Orson Welles va dirigir un admirable i
massa poc conegut  fals documental/ falsa
pel·lícula de ficció amb el títol de “F for Fake”. I en aquella pel·lícula que
constitueix  un complement ideal per
veure abans o després d’aquest “Falsestuff” ( ja posats a buscar vincles, cal
tenir en compte que Welles ha sigut el millor Falstaff imaginable), el gran
Orson ens oferia un retrat impagable del pintor Elmyr de Hory , que va arribar
a vendre milers de falsificacions a prestigioses galeries d’art : el seu domini
a l’hora d’imitar i falsificar l’estil dels grans mestres ( però sense copiar
mai les seves obres )  , si no gastéssim
tantes manies, caldria considerar-lo com digne d’un gran mestre. Sobre de Hory
va escriure un llibre  Clifford Irving,
que també sortia a la pel·lícula. I  que
va ser alhora l’autor d’una falsa autobiografia de Howard Hugues escrita en
primera persona que a punt va estar de ser publicada com autèntica, i que li va
costar pena de presó. Però és que també el mateix Welles va ser sempre – com
ell mateix reconeix amb orgull- un falsificador de primera. O és que potser heu
oblidat que a ell es deu la “fake new” més espectacular de tots els temps,
aquella que va convertir una retransmissió radiofònica de “La guerra dels móns”
en l’anunci d’una invasió extraterrestre que va provocar veritables atacs de
pànic? I després, Welles va entrar per la porta gran de la història del cinema
filmant “Citizen Kane”, que s’inventava un fals personatge de ficció per parlar
d’un personatge real ( el magnat de la premsa W. R. Hearst) , i que incloïa un
fals reportatge construït a la manera dels noticiaris cinematogràfics: les
falses imatges que barregen celebritats històriques amb éssers ficticis de
“Zelig” o “Forrest Gump”, li deuen molt a aquest fragment.

Així doncs vivim
en un món en el qual la falsificació, està a l’ordre del dia. I no solament en
els àmbits artístics. Però de moment, toca limitar-se a ells. I toca comprovar
l’habilitat amb que Nao i Marcel escolen tot això mentre se’n riuen una mica
d’ells mateixos , i  de les mateixes
patums a les quals admiren i admirem la majoria de nosaltres. Per posar un
exemple aclaparador; justament quan Agrupación Señor Serrano presenta al Grec
“Kingdom”, els seus clons creatius es munten un Serrano  càmera de vídeo i maquetes en mà al llarg del segon
– o potser és el  tercer; amb tants
capítols com té la cosa, ja he perdut el compte – fragment d’aquest
espectacle… ves a saber tu si falsificat d’algun altre.

És cert que , per
moments i només de forma puntual , a Nao i a Marcel se’ls hi en va una mica de
les mans el tema del metratge d’algunes de les variades escenes que integren la
falsificació. Però com tots dos són molt llestos i han vist molt de teatre
saben curar-se en salut : quan toca parlar del que estan fent a l’escenari, ja
ens deixen clar que la llargada excessiva d’algun fragment està ben calculada,
i fa que allò falsificat  sembli més
autèntic encara. I és així com passem – sense entrar en masses precisions ni
spoilers letals de cara a la sorpresa- d’una escena  acuradament dramàtica i plena de simbolisme
coreogràfic i noms de grans artistes que ja podeu anar buscant a Google  a veure que en surt de la recerca, a un
gloriós western musical ple de falses pocions curatives d’aquelles que anaven
venent de poble en poble els falsos doctors del Far West. Tot plegat sense
oblidar-se que las coses sempre funcionen millor quan els hi poses unes gotes
de ·thriller”, que el públic sempre agraeix les escenes d’acció que deixen uns
quants cadàvers, o que si vols donar-li autenticitat a un tema cal incloure en
ell alguna pinzellada  de teatre document
. Per cert: al llarg de tot l’espectacle us podeu anar entretenint també si sou
fidels espectadors del Nacional reconeixent a quina obra havíeu vist abans aquest
o aquell altre element escenogràfic: la molt eixerida escenografia d’Adrià
Pinar ( feta amb la col·laboració d’Oscar Van der Put) ha tirat ma amb ganes
del magatzem del TNC. El que ja de pas  ens podria portar cap a una altra mena de
seriosa reflexió sobre la relació entre reciclatge i falsificació. I ens podria
portar també de nou cap a Orson Welles , que, a falta de recursos,  va filmar el seu “Macbeth” al decorat d’un
western de sèrie B; i  tots ens ho vam
creure, que allò era un original castell escocès. Cert, o fals?