L’obra
estableix, en la primera part,  paral·lelismes
interessants entre dominació colonial i credo patriarcal. Ens situa en algun
indret remot de l’imperi britànic africà, a mitjans del segle XIX. El retrat
d’una família de colons vertebrada per un mascle dominant, servidor de la reina
i alliçonador dels nadius –sers inferiors-, pren un to de vodevil rocambolesc. I
ho fa, sobretot, per gràcia d’un enfocament brechtià
que l’autora defensava com a paradigma teatral : alguns papers  s’assignen a la inversa–la dona del colon
l’interpreta un actor, el servent negre és un blanc, el fill pròdig l’encarna
una actriu madura- i es disparen, a dojo, pulsions sexuals reprimides rere el
tul de les aparences. Tot plegat provoca l’estranyament  desitjat i, a estones, fa riure. L’exercici de
dominació per part  dels poderosos  té sempre 
un costat risible, com de farsa (i si no que ho preguntin als del
Polònia).

La
comèdia però, –era realment, pretensió de l’autora,  divertir ?- s’esfondra sorollosament en una
segona part al·lucinada. En un parc del Londres actual (el parc dels
folladors/es ?, el setè cel?) apareixen la mare i els fills d’aquella família
colonitzadora. La mare s’ha separat, el fill és gai i la filla casada amb un
home, però lesbiana. Comencen tota mena de provatures de plenitud sexual i
realització personal. Hi ha una escena d’un trio orgiàstic amb invocacions a la
deessa de l’amor babilònica Ishtar on només em va faltar un Hare-Krishna tocant
el tambor. L’estranyament acaba menant al ‘tan se me’n fot el que feu, esteu
com cabres’. Un experiment superat, al meu parer.