Pertanyeu com jo mateix al club de fans d’aquesta meravellosa actriu que és Teresa Urroz? Doncs llavors, potser la recordeu interpretant ( per cert, també a la Beckett) un notable monòleg d’Enric Nolla que portava per títol “Tractat de blanques”, i en què Teresa feia el paper d’un personatge de pell negra tan identificat amb la cultura blanca en la qual es vol integrar que fins i tot acaba oblidant per complert el seu color natural, i sentint-se més blanca del que mai es va sentir Michael Jackson malgrat la fortuna que es devia gastar per assolir aquest objectiu.  No sé si quan Nolla es va posar a escriure el seu text havia sentit a parlar ja d’aquesta força anterior obra que Caryl Churchill va estrenar l’any 1979. Però a mi – i potser pel fet que Urroz és també una de les protagonistes d’aquest excel·lent espectacle , i brilla amb llum pròpia en escenes tan notables com ara la de la seva “seducció” de l’amic gai del seu no menys gai fill- l’associació se’m va fer inevitable. I és que també Churchill, en el primer acte colonial de la seva reixida comèdia dedicada a denunciar el para·lelisme que existeix entre la colonització de territoris aliens  i la colonització de la sexualitat del subdits de sa majestat, ens presenta un criat negre interpretat per un actor blanc, per allò que en realitat el fidel servidor no aspira a altra cosa que a adquirir del tot els valors blancs de la societat a què vol pertànyer. Això, mentre el personatge de la dona del colonitzador en cap és interpretat per un home ,per allò que aquesta dona està destinada a no ser altra cosa  a la vida que la projecció ideal del seu home. Clar que amb aquests canvis, Churchill introdueix també una mena de “bonus track”: l’ambigüitat a la qual donen lloc serveix alhora per fer patents el desitjos latents i gens politicament correctes d’aquest imperial grup assetjat per uns tambors de revolta  de natius capaços de provocar un bon neguit.

Churchill dóna en el segon acte un vertiginós salt temporal per tal de situar-se al Londres post colonial del moment en què va ser escrita l’obra. Els sexualment alliberadors anys 60 quedavan encara molt a prop, i l’autora es deixa arrossegar en aquest tram per una febre orgiàstica que avui en dia pot semblar una mica superada i lleugerament Naïf. Però se li pot perdonar la ingenuïtat, si tenim em compte la lucidesa amb què la sempre combativa – i en aquest cas concret, sorprenentment divertida- Churchill assenyala la pervivència d’arquetips ben arrelats que encara continuen fent de les seves. I Gloria Balaña, per la seva banda- i amb l’ajut  còmplice d’un sòlid equip interpretatiu-  ens ofereix un muntatge molt brillant, molt dinàmic i notablement musical d’aquest satíric divertiment signat per una autora imprescindible.