Caryl Churchill (Londres, 1938) va escriure aquesta obra (‘Cloud Nine’ / ‘El setè cel’), que en realitat són dues, a finals dels anys setanta. Hi fa una sàtira sobre la societat victoriana anglesa del segle XIX i, de rebot, sobre la societat moderna també anglesa de l’últim terç del segle XX, potser en el fons tant o més victoriana que els seus avantpassats, i que aquí la versió catalana i la direcció han optat per resituar-la a tocar d’ara mateix amb una mínima referència històrica a la guerra de l’Afganistan i un soldat mort. 

 ‘El setè cel’ és una obra que explora el desig sexual en dues èpoques diferents i situacions personals oposades: el colonialisme anglès del segle XIX en un poblat africà amb l’encotillament dels hàbits socials i la llibertat de la segona meitat del segle XX, amb una altra mena d’encotillament potser meny visible i més subtil, però igualment nociu.

Són dues hores separades per un intermedi en les quals els personatges de la primera part (segle XIX) no sembla que hagin de tenir res a veure amb els de la segona part (segle XXI), perquè ha trascorregut un segle i mig, però es relacionen amb intemporalitat, amb canvis de sexe o utilitzant els mateixos noms de fonts, cosa que fa que els espectadors no deixin d’establir una inevitable relació durant tota la trama, de la selva de la colònia al parc londinenc. (…)