El Teatre de l’Enjòlit salta de la denúncia de la política (Corrüptia) i la revolta (Si no paguen, no paguem) a una mirada a la moral amb El setè cel. Aquesta obra, que data del 1979, contraposa els cànons estrictes de la societat colonitzadora britànica del segle XIX a l’Àfrica, amb la aparentment més llibertària del 1979 a Londres mateix. 

L’obra planteja dos tons ben diferenciats: de la comèdia disparada de ritme (encantadorament divertida) al drama més fosc i  complexe de l’actualitat. Hi ha cançó i música amb un ampli repartiment que surt ben amortitzat . També se sap treure suc d’un espai suggerent, que tant pot ser desert, com parc. De fons, potser massa de fons, es pot furgar per averiguar si realment tenim prou ben assumida la llibertat sexual. Si la moral s’imposa a la llibertat individual de cadascú. Si no és més còmode mantenir unes certes idees preconcebudes per la majoria de la societat al llarg dels segles.

Pel que fa a la interpretació,  bon joc coral, amb una música que els acompanya però amb molts espais en buit, mirades d’actors que falten afinar per donar focus, per generar una certa credibilitat al seu personatge. Temps de rodatge, i de conèixer els racons foscos d’aquests arquetips de Caryl Churchill.