El profeta

Una de les companyies teatrals més interessant i amb un segell d’identitat ben definit és La Calòrica. Tenen clar el que volen dir. I ho diuen. A El profeta han deixat de banda dues coses: l’humor com a eina de crítica i la dramatúrgia de Joan Yago. L’escriptura, amb el director, Israel Solà, al capdavant, és fruit d’un procés col·lectiu que (és evident) ha funcionat. És la setena obra del grup i els vímets estan prou segurs. L’estil, el segell calòric, tot i l’absència de l’autor de referència i el canvi radical canviant l’humor pel drama, no es pot negar. Ens expliquen tres històries: una parella feliç fins que irromp la germana d’ell, curada ‘miraculosament’ d’un càncer terminal; una dona posseïda e principis del segle passat que busca ajuda en el mossèn; un metge que s’enfronta al primer transplantament humà de la història. De seguida estem atrapats en els tres fronts, en la lluita entre la moral, la superstició, la ciència. En una escenografia gairebé nua (una taula, tres cadires, un llençol, tres portes) les transicions entre un episodi i l’altre donen agilitat al muntatge. De vegades se solapen les narracions, de vegades n’hi ha prou amb un cop de foscor o amb música. De fet, la senzillesa, de vegades, és el mitjà més efectiu (i més difícil d’obtenir). L’obra (amb dosis d’una ironia molt fina) és crua i dura. Esgarrifadora: els crits de la germana malalta ens fan tremolar els budells. I no escatima a trencar convencionalismes, regalant-nos una sublim operació a cor obert (com qui diu) cantada per la malalta; o un monòleg coreografiat mil·limètricament; o aquells crits i aquells silencis que gelen la sang.

Pasan los años, las décadas, y el ser humano sigue agarrándose a las creencias (sea la religión, la ciencia, la meditación o lo que sea) para no caer en el abismo existencial. Creer o no creer, esta es la cuestión que La Calòrica plantea en El profeta (Teatre Tantarantana), un brillante pulso entre visionarios y escépticos; entre ciencia y fe, que firma como creación colectiva sin el concurso de su habitual dramaturgo Joan Yago y con el director Israel Solà al frente. La compañía artífice de aplaudidas gamberradas no exentas de compromiso como La nau dels bojos, L’Editto Bulgaro y Sobre el fenomen de les feines de merda se ha puesto seria esta vez en sus formas en un montaje que atrapa con una muy hábil y ágil dirección que engarza con extrema precisión y claridad tres pequeñas historias –con tres personajes cada una– que acontecen en épocas distintas. Asistimos al desconsuelo de una joven huérfana a la que se le aparece el hijo de Dios en la capilla del pueblo, en 1915, frente a la feroz incredulidad de su hermana y el párroco; viajamos al hospital de Ciudad del Cabo (Sudáfrica) donde en 1968 el visionario Christiaan Barnard porfía por pasar a la historia con un milagro científico: el primer trasplante de corazón humano, y llegamos a nuestros días con una mujer enferma de cáncer en fase terminal que huyó de un centro hospitalario de EEUU para probar terapias alternativas y reaparece sana al cabo de seis años. Su hermano le da portazo mientras despierta la curiosidad de la cuñada, que la pretende de conejillo de Indias para examinar su caso y racionalizar los hechos. El excelente trabajo del reparto –Aitor Galisteo-Rocher, Esther López y Júlia Truyol–, con sus mágicas transiciones y desdoblamientos marca de la casa, apuntala una función que se basta de tres puertas, una mesa y unos mínimos recursos de vestuario para que el espectador salte de relato en relato, de emoción en emoción, sin perder nunca el hilo. Lo facilita la claridad expositiva y la concisión de unas historias que ponen el acento en cómo ser partícipe de cualquiera de esas creencias determina las relaciones con los otros. La fascinación que despiertan hoy las nuevas espiritualidades y seudociencias, y la crisis del razonamiento científico, señales de la necesidad de agarrarse a algo en este mundo a la deriva, inspiró esta pieza que cuenta con un final lapidario: «Es muy fácil creer en aquello que te gustaría que fuera cierto». Lo que queda claro es que la compañía La Calòrica nos sigue dando buenas razones para creer en ella. 

Ja ho va dir el profeta ( i ara no parlo del profeta inconcret que li dóna títol a aquest espectacle): la fe, mou muntanyes. O si més no, mou esperances insospitades allà on tot semblava desesperança.  De la mateixa manera que mou la voluntat de qui , per assolir un avanç científic o un triomf personal ( sovint, les dues coses es presenten conjuntament) , està disposat a saltar-se tots els límits, i a córrer el risc de ser anatematitzat per la mateixa comunitat a la qual pertany. D’això, parla el nou espectacle de La Calòrica. D’això , i  de la forma com el concepte de fe resulta extrapolable als més diferents contextos, de la mateixa manera que ho resulta  també el rebuig que provoquen sovint els més diversos actes de fe, quan aquests venen a qüestionar “l’establishment”. Per això mateix, aquest no és pas un espectacle sobre el concepte de la fe vinculat a la religió, si no més aviat sobre com qualsevol convicció, per molt laica que sigui, acaba mostrant components que tenen a veure amb la fe; de fet, l’espectacle fins i tot hagués pogut tenir la gosadia d’obrir un quart capítol dedicat a la fe en les ideologies polítiques.  Al llarg de les tres històries que es van intercalant durant el muntatge,  ens hi trobem tres visions en gran mesura antagòniques sobre el que representa un acte de fe. Des de el punt de vista cronològic, la primera es situa en aquells primers anys del segle XX en els quals la Verge Maria o Déu Nostre Senyor, tenien el costum de presentar-se en forma de visió  davant la gent més senzilla; pastorets i pastoretes que primer despertaven el més absolut recel entre els estaments oficials de l’església catòlica. Però que en alguns casos, amb el temps fins i tot van recórrer el camí de la santedat que fa pujar als altars, i van donar origen a temples convertits en llocs de peregrinació no exempts d’un alt component comercial. En el següent fragment temporal, viatgem cap a aquella Sud-àfrica dels anys 60 en què el després molt cèlebre Dr. Barnard va practicar la primera operació de transplantament de cor de la història . Barnard- que en el pla de la ficció teatral, se’ns presenta en companya de la seva més fidel infermera; aquella amb què voldrien comptar tots els metges, però potser no tots els pacients- ve a representar l’ambició de l’avanç científic que no es marca límits a l’hora de tirar cap en davant. I que per això mateix, desafia les lleis de les autoritats religioses que veuen en aquesta mena d’intervencions una mena d’amenaça als seus divins privilegis, mentre que alhora, desafia també l’status quo d’aquella part de la mateixa classe mèdica poc oberta als experiments massa agosarats. Però també la ciència, pot esdevenir religió. I pot ser qüestionada per aquella paraciència amb banda sonora “New Age” que presumeix de poder curar sense l’ajut dels fàrmacs, i d’obrar miracles sense trucar a la porta de cap déu; la trobareu al tercer episodi de l’obra, potser el millor resolt de tots, i el que realitza un dibuix més precís dels seus persoantges. Tot això, ho explora La Calòrica dins d’un espectacle que probablement  sigui el més ambiciós dels seus. Un espectacle que, d’altra banda, presenta cert riscos estilístics que poden deixar un xic desconcertats als més fidels seguidors de la trajectòria del grup. De fet ,al llarg de la representació a la qual vaig assistir , es van produir algunes rialles que clarament entraven a deshores; la companya ha prescindit aquest cop gairebé per complert de l’humor que acostumem a trobar a les seves propostes, i això pot portar per moments ha trobar una intencionalitat còmica allà on no existeix. La mateixa saludable ambició de l’espectacle, fa que algunes situacions i personatges semblin apuntar més possibilitats de les que després es desenvolupen a l’escenari . Però alhora, l’espectacle marca clarament que el grup es troba explorant una línia de treball en la qual s’imposa anar experimentant per nous camins, i anar tocant tecles dramatúrgiques encara no tocades fins ara  per la formació. I en aquest cas, no es tracta d’una qüestió de fe: amb tots els desnivells que pugui presentar el seu actual espectacle, La Calòrica segueix demostrant aquí ser una companya amb un gran futur  recolzat en un passat breu encara, però farcit d’encerts.