Ja ho va dir el profeta
( i ara no parlo del profeta inconcret que li dóna títol a aquest espectacle):
la fe, mou muntanyes. O si més no, mou esperances insospitades allà on tot
semblava desesperança.  De la mateixa
manera que mou la voluntat de qui , per assolir un avanç científic o un triomf
personal ( sovint, les dues coses es presenten conjuntament) , està disposat a
saltar-se tots els límits, i a córrer el risc de ser anatematitzat per la
mateixa comunitat a la qual pertany. D’això, parla el nou espectacle de La
Calòrica. D’això , i  de la forma com el
concepte de fe resulta extrapolable als més diferents contextos, de la mateixa
manera que ho resulta  també el rebuig
que provoquen sovint els més diversos actes de fe, quan aquests venen a
qüestionar “l’establishment”. Per això mateix, aquest no és pas un espectacle
sobre el concepte de la fe vinculat a la religió, si no més aviat sobre com
qualsevol convicció, per molt laica que sigui, acaba mostrant components que
tenen a veure amb la fe; de fet, l’espectacle fins i tot hagués pogut tenir la
gosadia d’obrir un quart capítol dedicat a la fe en les ideologies polítiques.

 Al llarg de les tres històries
que es van intercalant durant el muntatge, 
ens hi trobem tres visions en gran mesura antagòniques sobre el que
representa un acte de fe. Des de el punt de vista cronològic, la primera es
situa en aquells primers anys del segle XX en els quals la Verge Maria o Déu
Nostre Senyor, tenien el costum de presentar-se en forma de visió  davant la gent més senzilla; pastorets i
pastoretes que primer despertaven el més absolut recel entre els estaments
oficials de l’església catòlica. Però que en alguns casos, amb el temps fins i
tot van recórrer el camí de la santedat que fa pujar als altars, i van donar
origen a temples convertits en llocs de peregrinació no exempts d’un alt
component comercial. En el següent fragment temporal, viatgem cap a aquella
Sud-àfrica dels anys 60 en què el després molt cèlebre Dr. Barnard va practicar
la primera operació de transplantament de cor de la història . Barnard- que en
el pla de la ficció teatral, se’ns presenta en companya de la seva més fidel
infermera; aquella amb què voldrien comptar tots els metges, però potser no
tots els pacients- ve a representar l’ambició de l’avanç científic que no es
marca límits a l’hora de tirar cap en davant. I que per això mateix, desafia
les lleis de les autoritats religioses que veuen en aquesta mena
d’intervencions una mena d’amenaça als seus divins privilegis, mentre que
alhora, desafia també l’status quo d’aquella part de la mateixa classe mèdica
poc oberta als experiments massa agosarats. Però també la ciència, pot
esdevenir religió. I pot ser qüestionada per aquella paraciència amb banda
sonora “New Age” que presumeix de poder curar sense l’ajut dels fàrmacs, i
d’obrar miracles sense trucar a la porta de cap déu; la trobareu al tercer
episodi de l’obra, potser el millor resolt de tots, i el que realitza un dibuix
més precís dels seus persoantges.

Tot això, ho explora La Calòrica dins d’un espectacle que probablement  sigui el més ambiciós dels seus. Un espectacle
que, d’altra banda, presenta cert riscos estilístics que poden deixar un xic
desconcertats als més fidels seguidors de la trajectòria del grup. De fet ,al
llarg de la representació a la qual vaig assistir , es van produir algunes
rialles que clarament entraven a deshores; la companya ha prescindit aquest cop
gairebé per complert de l’humor que acostumem a trobar a les seves propostes, i
això pot portar per moments ha trobar una intencionalitat còmica allà on no
existeix. La mateixa saludable ambició de l’espectacle, fa que algunes
situacions i personatges semblin apuntar més possibilitats de les que després
es desenvolupen a l’escenari . Però alhora, l’espectacle marca clarament que el
grup es troba explorant una línia de treball en la qual s’imposa anar
experimentant per nous camins, i anar tocant tecles dramatúrgiques encara no
tocades fins ara  per la formació. I en
aquest cas, no es tracta d’una qüestió de fe: amb tots els desnivells que pugui
presentar el seu actual espectacle, La Calòrica segueix demostrant aquí ser una
companya amb un gran futur  recolzat en
un passat breu encara, però farcit d’encerts.