Una de les
companyies teatrals més interessant i amb un segell d’identitat ben definit és
La Calòrica. Tenen clar el que volen dir. I ho diuen. A El profeta han deixat de banda dues
coses: l’humor com a eina de crítica i la dramatúrgia de Joan Yago. L’escriptura, amb el director,
Israel Solà, al capdavant, és fruit d’un procés col·lectiu que (és evident) ha
funcionat. És la setena obra del grup i els vímets estan prou segurs. L’estil,
el segell calòric, tot i l’absència de l’autor de referència i el canvi radical canviant l’humor pel drama,
no es pot negar.

Ens expliquen
tres històries: una parella feliç fins que irromp la germana d’ell, curada
‘miraculosament’ d’un càncer terminal; una dona posseïda e principis del segle
passat que busca ajuda en el mossèn; un metge que
s’enfronta al primer transplantament humà de la història. De seguida estem atrapats en els tres fronts, en la
lluita entre la moral, la superstició, la ciència. En una escenografia gairebé
nua (una taula, tres cadires, un llençol, tres portes) les transicions entre un
episodi i l’altre donen agilitat al muntatge. De vegades se solapen les narracions, de vegades
n’hi ha prou amb un cop de foscor o amb música. De fet, la senzillesa, de vegades, és el mitjà més efectiu
(i més difícil d’obtenir).

L’obra (amb
dosis d’una ironia molt fina) és crua i dura. Esgarrifadora: els crits de la
germana malalta ens fan tremolar els budells. I no escatima a trencar convencionalismes, regalant-nos una sublim operació a cor obert (com qui diu)
cantada per la malalta; o un monòleg coreografiat mil·limètricament; o aquells crits i aquells silencis que gelen la sang.