La Calòrica ha volgut indagar un altre camp (en part per necessitat) de construir un muntatge sense el suport habitual del dramaturg Joan Yago. S’han tirat a la creació col·lectiva per abordar un tema de gran profunditat, similar a aquella Nau dels bojos del Grec del 2013. Ara, pretenen demostrar com cada societat (sigui la d’unes beates creients del 1916; d’uns avançats en la ciència que volen fer el primer transplantament de cor entre dues persones al 1967; o el que demostra els beneficis de la vida slow, d’avui en dia) necessita creure en algun element espiritual per fer més passable la vida a la Terra. Els que demanen un salt de pantalla a la societat són titllats de boigs pels seus coetanis i, avui, tot és creïble si es pot demostrar a través de la ciència (la religió més consensuada per totes les comunitats, en bona part). Amb només tres actors, La Calòrica (amb la direcció d’Israel Solà, molt efectiva i senzilla) van creuant les tres històries en què es van intercal·lant nou personatges. Les transicions, màgiques, aconsegueixen que coexisteixin personatges de diferents èpoques, fugisserament.

En la sessió de prèvia al Tantarantana, es va trobar a faltar una raó per la que es plantegen tres situacions (més enllà de demostrar una habilitat coneguda de desdoblament de la companyia) si, en general, totes estaven construïdes amb un desenvolupament i raonament dels personatges similars (crèdul, incrèdul i profeta). Possiblement, quan la producció estigui més assentada en l’escena, els personatges tindran major consistència (és per treure’s el barret del treball interpretatiu, ja, de totes maneres) i es captaran formes que delimitin millor les èpoques (més enllà del recurs de vestuari). El llenguatge, que queda només apuntat en una escena del quadre de 1916, caldria fer-lo molt més explícit, com van demostrar ser-ne capaços a Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I (Versus. 2010)

La Calòrica no ha explotat la comicitat, pràcticament, aquest cop. Només es manté un punt d’humor negre. Han arraconat també personatges surrealistes com l’abella de Bluf, per exemple. La seva recerca és notòria i honesta. Es reivindiquen, ja com una companyia amb molta trajectòria, que deixa de ser emergent. Certament, té galons de grup estable i representatiu de la seva fornada. Aquesta correcta producció se suma a un repertori notable, interessant, punyent i arriscat que dóna veu a una generació que demana a crits superar la precarietat per construir  amb millors fonaments. S’han desempallegat de la denúncia generacional de Sobre el fenomen de les feines de merda i aborden camps d’una desesperació més fosca. Cal aplaudir la seva valentia. Novament.