La Calòrica al Nacional. Uau. La temptació és afirmar que després de molts anys picant pedra, La Calòrica es posa de llarg, per fi, estrenant al cap i casal del teatre català. Però probablement sigui més just dir que, per fi, el Nacional salda un deute amb un dels grups més atractius de l’escena nostrada, d’una solvència abastament demostrada, i li ofereix la Sala Petita, que és la bona, per bastir una meravella titulada De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda. I que, en contraprestació, La Calòrica li dóna al Nacional les principals nits (tècnicament ara són tardes per tot això del toc de queda, però ja ens entenem) de glòria d’aquesta temporada, amb entrades exhaurides i el públic dempeus al final de la funció. 

En qualsevol cas, el Nacional ha fet el que ha de fer i La Calòrica ha aprofitat l’ocasió per fer una exhibició de talent i aconseguir que la maquinària del complex teatral de Glòries no fagociti una manera de fer que constitueix un dels seus actius més poderosos. I, així, De què parlem quan no parlem de tota aquesta merda és Calòrica al cent per cent. Amb més mitjans dels habituals, sí, però sense caure en la temptació de la fastuositat i tenint molt clara quina és l’essència que els ha portat a ser un dels grups més sòlids del moment fins al punt que més aviat és el Nacional que s’ha caloritzat, cosa que no està gens malament. 

A De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda dues trames s’entrellacen per parlar del canvi climàtic a través del negacionista que tots portem dins i, per extensió, d’un sistema que fa aigües per tot arreu, mai millor dit, i enterra la seva merda sota terra esperant que no aflori. Una autèntica meravella de Joan Yago que amb aquest exercici d’autoficció ple d’humor –i un punt de thriller veïnal– puja uns quants graons dramatúrgics més amunt. 

La interpretació és un desplegament exuberant de creació i versatilitat en què, ajudats per un text que els impulsa cap amunt i una extraordinària direcció d’Israel Solà, els actors de La Calòrica ofereixen unes quantes lliçons de teatre del bo. L’Aitor Galisteo-Rocher se surt de l’escenari, el Marc Rius desplega la seva versió més còmica amb una solvència brutal… I així totes i tots, sense excepció, inclosa una Mònica López que encaixa el conjunt com si fos calòrico-nativa. Escenes com el monòleg inicial, la taula rodona d’influencers negacionistes, la reunió de la comunitat de veïns i, especialment, la barra del bar són per passar-se-les en bucle. 

Un cúmul de boníssima feina dramatúrgica i interpretativa que Albert Pasqual emmarca en un espai escènic ricament auster llegint el text magníficament i reforçant-ne la narració. 

I, clar, el què deia. Públic dempeus al final de la funció, justificadísimament. I, val a dir-ho, la mateixa sensació del dia de l’estrena d’El mètode Gronholm a la Sala Tallers, el 2003. La sensació que no seria just que això es quedés aquí. Afortunadament, hi ha gira per Catalunya. I no està pas malament, però De què parlem quan no parlem de tota aquesta merda mereix més. I, cal dir-ho, un sistema teatral sa no la deixaria pas escapar.