Vist el divendres, 30 d’abril al Teatre de Salt

Hi ha moltes maneres de parlar del problema del canvi climàtic, una d’elles és una obra teatral, realista, fictícia, documental, sarcàstica… o ves a saber!

La Calòrica ha triat un fil conductor que no té res a veure (o si?) amb el tema, il·lustrant-nos amb un episodi que els va passar mentre es preparaven per a produir i assajar, precisament, aquesta mateixa obra… si m’hi paro a pensar, un bucle temporal, on anàvem a parlar d’un tema i acabem parlant de com vam treballar-hi per a parlar-ne i què ens va passar mentrestant.

Els components de la calòrica estan brillants, ja que, a més de fer de sí mateixos, interpreten una munió de personatges diferents d’una ‘Rue del 13 Percebe’ a la catalana, o millor dir, a la barcelonina. Amb prou encert com per passar d’un personatge a l’altre sense afegir ni treure complements (perruques, elements de vestuari…) i tot i així saps sempre quin està parlant en aquell moment. Fins i tot hi ha una divertidíssima i energètica (i delirant també) escena d’una assemblea on representen a un grapat d’assistents, entre tots 5. Sempre amb bon ritme, sempre sabem on som i què diuen… i en una mena de món apart, la Mònica López.

El seu personatge, Aurora Martí, no exempt d’ironia, és el més seriós, i no és per a menys. Representa una part de la gent que qüestiona la responsabilitat humana en el canvi climàtic, i ens regala 4 escenes molt potents, en el que seria la part de l’espectacle que sí està parlant, de manera central, de la problemàtica climàtica: una presentació d’una conferència, una entrevista a un espai televisiu (ella i dos tertulians més), una escena magistral al bar d’un hotel, on experimenta la pressió despietada de les grans empreses, i on no es deixa comprar, marxant però molt afectada, i finalment, una escena en una petita habitació, amb un etern adolescent que acaba de conèixer, on pot expressar lliurement els seus arguments, mostrant una vulnerabilitat digna d’agraïment.

L’Aurora Martí (i els que interactuen amb ella), tenen una gran dosi de realisme, fent allò del ‘mirall’ que deia Hamlet: deixar que els personatges s’expressin tal i com són, sense caricatures, on encara és més evident que tothom té el seu punt de vista i les seves raons. I és molt encertat haver-ho fet així amb un tema tan delicat.

Sobre el brillant guió, ple d’encerts i moments que et ‘punxen’ el cervell amb reflexions que t’enduràs cap a casa, dir que a més la direcció ha aconseguit que es digui amb el ritme exacte, ni més ràpid ni més curt del necessari, que fa que les escenes corals semblin improvisades, però on mai es trepitgen. I sobretot, que tingui tot l’espectacle un ritma que fa que les gairebé 2 hores se’t facin curtes.

I per acabar, l’encertat ús de l’audiovisual, que forma part no només de l’escenografia, sinó de la narrativa de l’espectacle, trufat de divertits moments on veiem filmades escenes i personatges que abans s’han descrit. En el seu gènere, és difícil fer-ho millor.

Sobretot, no us perdeu la sorpresa de la darrera frase que es projecta a la pantalla.

Un espectacle que ens parla, no tant del canvi climàtic, sinó dels qui el qüestionen, del paper de les grans empreses energètiques, i de la vida de la gent comú, i de com parlen “d’aquesta merda”.