La Calòrica, amb onze anys de trajectòria, grans èxits i un segell inconfusible, va exhaurir entrades al TNC amb el seu espectacle més rodó, De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda, i ara, després d’una exitosa gira per diverses poblacions catalanes, està oferint-ne més funcions al Teatre Poliorama, on es podrà veure fins al 7 d’agost.  

Què podem dir que no s’hagi dit ja d’aquest espectacle tan glossat i elogiat? La Calòrica, amb demostrat talent per abordar de manera incisiva i hilarant temes de candent actualitat que ens amenacen i ens defineixen com a societat —pensem, si no, en la precarietat laboral retratada a Sobre el fenomen de les feines de merda (2015), en els autoexplotats emprenedors de Fairfly (2017) o en la decrèpita al·legoria de la Democràcia a Els ocells (2018)—, realitza ara un exercici autoficcional rotundament metateatral i ens transporta a la primavera de 2019 —“els nostres dies feliços”— per parlar-nos del canvi climàtic a través d’una paràbola sobre embussaments i col·lectors d’aigües residuals. El format que privilegia és el de l’autoficció col·lectiva, amb recurs al registre documental en clau paròdica. I així, amb l’autocrítica com a punt de partida, procedeix, d’una banda, al retrat amb lent deformant d’una ciutadania pretesament conscienciada que practica el micronegacionisme climàtic i, de l’altra, a la representació dels (macro)negacionistes oficials que es passegen per fires, congressos i tribunes, amb eslògans que són subterfugis i amb tentacles econòmics que arriben fins a les grans cimeres sobre el clima. 

L’escenografia, com sempre a càrrec d’Albert Pascual, compta amb un espai marc —corresponent a la intriga macronegacionista—, una sala de conferències elegant i asèptica, folrada amb cortines verdes, on l’única però important distorsió és la tassa de vàter que llueix en un costat, blanca i impassible, i que connecta amb la segona trama, la de la comunitat de veïns i el micronegacionisme quotidià. I és que rere el cortinatge apareixerà, després d’uns engrescadors crèdits que prometen una pel·lícula basada en fets reals, l’espai que evoca el local d’assaig de la companyia —mobles, electrodomèstics, burres de vestuari i elements d’attrezzo— i que anirà avançant fins al primer terme de l’escenari i de la faula.

A l’aplom naturalista d’una imponent Mònica López, estrella convidada per a l’ocasió, en el paper d’una mediàtica negacionista que fa demagògia i pornografia sentimental a l’entorn d’una pretesa víctima infantil del relat apocalíptic sobre el canvi climàtic —“A l’escola li han ensenyat que si beus el suc amb palleta un os polar mor”—, es contraposa el registre molt més descordat —costumista, caricaturesc, histriònic— de la resta de personatges. Els cinc actors calòrics —imbatibles Xavi Francès, Aitor Galisteo-Rocher, Esther López, Marc Rius i Júlia Truyol— s’interpreten ells mateixos en els seus respectius dialectes i en clau autoficcional —la companyia s’enfronta a un problema estructural de dimensions escatològiques al seu local d’assaig—, a més d’assumir multitud de personatges.

L’excel·lent direcció d’Israel Solà, a partir del mordaç text de Joan Yago i la dramatúrgia col·lectiva de la companyia, pauta o orquestra un ritme increïblement àgil, en què les repliques s’encavalquen sense trepitjar-se mai i remeten a identitats dramàtiques clares, malgrat el trànsit espasmòdic de personatges en algunes escenes. Cal remarcar la generositat de tots i cadascun dels intèrprets, que, lluny d’egos acaparadors, es posen al servei del gaudi de l’espectador, amb una potència expressiva i metamòrfica que és molt d’agrair. Resulta impossible no destacar la reunió de veïns, en una multiplicació de rols vertiginosa i hilarant; o el programa televisiu amb una colla d’experts negacionistes, ben galdosos i estrafets, que qualifiquen la crisi climàtica de fal·làcia ecofeixista. Per no parlar del crustaci narrador —i ballarí!—, de l’expressiva descripció de les regurgitacions del vàter —“el Gran Canal de Venècia”— o del “metratge” enregistrat per una càmera robot a través de les canonades. Això darrer forma part d’una sostinguda paròdia del gènere documental que es tradueix en filmacions sobre l’estat de les obres, text projectat en pantalla i escenificació de “fets reals” amb ínfules de “dramatització fidel del que s’hi va dir”.

Som davant un teatre popular i per a tots els públics que fa explotar, a força de sàtira i distorsió, una peripècia autoreferencial d’evident projecció metafòrica. En plenitud de facultats interpretatives i amb un ritme vibrant, La Calòrica ens planteja una obstrucció colossal i devastadora —la del nostre planeta— per obra i gràcia de l’acció humana. A la majestuosa tassa de vàter, tan present o visible que l’acabem oblidant —vegi’s l’oportú epíleg sobre el tuf persistent que optem per ignorar—, només li falta increpar-nos: “És la vostra merda, és la vostra responsabilitat”.

Article publicat a Núvol el 13 de juliol de 2021