Fa un grapat d’anys vaig anar de gira per Castella amb en
Pep Bou, en qualitat de productor delegat. Una de les coses que em van
fascinar, a més de la seva gran humanitat, va ser l’obsessió per l’ humitat relativa
de les sales que visitàvem, una qüestió que sempre el capficava.

L’altre dia, quan vaig entrar al Lliure, va ser com
entrar al terrari del zoo. Vaig entendre ràpidament perquè: l’alquimista d’en
Pep Bou segueix investigant els insondables camins de la fragilitat d’un art
que domina com ningú. I ha tibat més la corda, la del funambulisme al qual
sotmet les bombolles de sabó en alguns dels fragments més representatius de
‘Bombollavà’.

Com en el circ, la precisió tècnica del ‘més difícil
encara’ no és el que compta, sinó la màgia de l’ instant suspès en el ‘tot pot
passar’. Si no passa el que havia de passar, tan se val, perquè Pep Bou no
actua en solitari, sinó amb les capritxoses formes del sabó. I també amb tres
grans músics i alguns ajudants de càmera que no paren de ruixar amb aigua tots
els estris.

Déja vu ? Potser, tot depèn de com es miri. Puntualitzar
que és un espectacle familiar, si, però sense el to de pallasso de ‘Clinc’. És
Pep Bou ‘brut nature’ i exigeix infants amb una certa capacitat de
concentració.