Pep Bou entra a escena com un funàmbul: amb dues indispensables bombolles a cada mà i resseguint amb equilibri un fil de llum. És la primera imatge de Bombollavà i tota una declaració d’intencions del que vindrà després. El mag dels tensioactius aposta en el seu nou espectacle pel risc més que per la màgia multicolor de les bombolles i porta el llenguatge que l’ha convertit en un artista únic a un nivell en el qual els espectadors han d’estar disposats a assumir que no tot surt com està previst. 

Si el risc de les bombolles no us posa nerviosos i teniu la paciència suficient, us trobareu amb un espectacle ben concebut i amb moments sorprenents i molta poesia visual. S’agraeix l’aposta per la música en directe i hi ha aspectes, com la il·luminació, excel·lentment executats. Per la resta, cal confiar en la humitat relativa de la sala (per això l’accés dels espectadors es realitza de forma molt pautada) i en l’encert de Bou i els seus ajudants. No sempre els elements es confabulen per tal que tot surti perfecte, però, de fet, aquest és el risc en el qual es basa Bombollavà i el joc que ha d’acceptar el públic.

Potser l’únic hàndicap de la proposta sigui una exhaustivitat que el seu propi llenguatge engrandeix i que, en algun moment, ratlla el tedi, sobretot tenint en compte les especials dificultats que sempre comporta el públic familiar.