Pep Bou omple el gran escenari del Lliure de
Montjuïc de màgia. Perquè el què fa aquest home amb aigua i sabó (i amb una
mica d’heli) és com agafar els efectes visuals de la màgia i posar-los en
escena, amb tot el risc que això comporta. La humitat de la sala, l’atzar, el
pols… tot suposa un perill en les apostes d’aquest científic funambulista
i… mag. Vagi per davant que entenem que alguna bombolla surti rebel. No passa
res perquè en Bou sap com manegar-les.

Amb una àmplia gamma de recursos i d’eines,
l’artista (tot elegància) juga amb les bombolles. Les crea i les fa volar, com
si les digués a cau d’orella el que han de fer. I, totes soles, pugen i baixen.
Suren en el no-res, rellisquen per uns canalons de corda o donen sentit a un
pentagrama gegant. En certs aspectes (obligats, potser, per les circumstàncies
comentades) es pot fer un pel lent o llarg, però en cap moment deixa de ser
poesia visual pura i dura, recolzada per projeccions esporàdiques que, també,
juguen amb les bombolles.

Però aquestes bombolles en escena perdrien tot
el seu sentit sense la pauta musical que les donen els tres músics que sembla
que facin conxorxa amb el mag. I la música, més que un simple acompanyament,
esdevé en un element clau de l’obra. El piano, l’acordió, els flautismes i el
violonxel, dialoguen amb les bombolles, amb l’artista, amb el públic. La
complicitat és total, fins al punt que sembla que Pep Bou, tot omplint de fum
una bombolla, estigui en realitat tocant el saxo. Són alguns dels moments que arrenquen
els ooooh del públic (oooohs sempre acompanyats dels
inevitables i innocents cometaris en veu alta d’algun nen petit o de les
evitables explicacions dels pares). No hem d’oblidar que és un espectacle per a
totes les edats!