Marta Carrasco celebra la cinquantena amb un
espectacle floral, presidit per La rosa
als llavis de Salvat Papasseit. La fondària poètica s’esquitxa amb la
lleugeresa gràcil d’una tria de cançons florides tipus “Capullito der alhelí”.
Coreografies cantelludes i aspres es combinen amb altres empolsades
d’humorisme, que evoquen el batre d’ales de Loïe Füller, el canvi de vestuari
de Fregoli, la marionetització de Gordon Craig o el tortuós apedaçat corporal
de Frida Kalo. Carrasco duu el seu treball al límit, com sempre, i incorpora
dues còmplices que li fan costat: Anna Coll i l’argentina Majo Cordonet, una pallassa
desmanyotada i fresca. Tota l’escena és un esclat de riures i clavells, i el
fons un teló de plàstic sobre el que les intèrprets projecten les seves ombres
inquietants i que la Carrasco
esquinça amb moviments convulsos que produeixen virolades irisacions de llum.
Hi ha marques de l’estil inconfusible de la ballarina, una mena d’estilemes que
reprèn en cadascun dels seus muntatges: coreografies nervioses, gestualitat
precisa i seca, i una intensitat poètica que transita pels ulls i per la pell
amb un frec de calfred. “La beauté, ça fait mal” diu la flor… És la punyent,
dolorosa bellesa de l’art.