Hi ha alguna cosa en comú entre les flors que llueixen les activistes de
Femen i les de l’espectacle B. Flowers? Penso que sí, perquè tant
unes com altres, comporten un signe de denúncia de l’opressió que pateix la dona.

En el seu últim espectacle, Marta Carrasco utilitza les flors com fil
conductor d’un relat que parla de bellesa i de mutilació, de frescura i de grisor.
I ho fa amb un seguit d’imatges que tant enamoren per la seva plàstica colorista,
com pel seu colpidor contingut.

La creadora, fidel a un llenguatge
que la caracteritza i que es situa entre la dansa teatre, denuncia la
dificultat que pot comportar el fet de ser dona, com també el de ser flor, i
troba un punt de comparació entre les flors tallades, quan deixen de fer olor, i
el de dones que han estat silenciades.

Amb el suport d’un adient muntatge musical, que inclou cançons com Ron con Coca Cola i fragments operístics,
Marta Carrasco, Anna Coll i Majo Cordonet, construeixen, amb convenciment, un
món frenètic i histriònic, on l’exageració conviu amb el petit detall i el
moviment grandiloqüent s’alterna amb el diminut gest.

Enmig d’aquest univers femení només hi té cabuda la veu d’un home, Joan Salvat-Papasseit,
com un petit homenatge a un poeta que ha sabut tocar l’ànima d’una dóna que
tant sap provocar com entendrir.