Venen precedits de
quatre anys d’èxit i una extraordinària fama i, després de conèixer-los, només
cal afegir: d’èxit i fama ben merescuts. Primer per l’atreviment d’abordar un
tema dur com és la vellesa i la pèrdua de les facultats mentals; després per
fer-ho des d’una acurada i respectuosa sensibilitat, que no cau en sensibleries
ensucrades. Kulunca Teatre ha sabut construir una peça teatral sense diàleg
escrit però amb una sòlida dramatúrgia que satisfà les necessitats d’estructura
i ritme, amb moments per a la tendresa, el drama i també l’humor. Encara que
els personatges no pronunciïn cap paraula, els artífexs de l’obra han
aconseguit establir complexos diàlegs gestuals amb l’ajuda de unes magnífiques
màscares. Unes màscares de cartró-pedra jugades magistralment per només tres
actors que donen vida a una dotzena de personatges. Es tracta d’una mena de
capgrossos que accentuen els trets dels personatges caricaturitzant-los; els
actors, amb les seu gest gran però precís, acaben allunyant-se del grotesc i
dotant la màscara d’una tendresa que es fa extensiva al material del que està
confeccionada. Els de Kulunca no només han construït una història, en fer-ho,
han bastit tot un món on la màscara, l’actor, els objectes que els envolten i
els límits escenogràfics interrelacionen d’una forma determinada i arriben a
crear una realitat paral·lela. Una realitat, fins i tot més versemblant que la
pròpia realitat, d’on brolla una intensa emoció.