André i Dorine, ens explica, sense una sola paraula, utilitzant el gest, però sobretot el llenguatge corporal i la màscara (aquella que tapa tota la cara de l’actor), una història d’amor, de patiment i de malaltia, que una parella viu en primera persona degut a la sobtada arribada de l’Alzheimer, en aquest cas, a la Dorine.

Sense recrear-se massa en les misèries del estralls que la malaltia va provocant en els/les qui la pateixen, sí que ens va assenyalant els diversos punts en què anem reconeixent (primera persona del plural, per aquells/es de nosaltres que l’hem viscuda ben a prop, en persones estimades) com arriba per quedar-se: primers descuits, oblits sense aparent importància, fins que poc a poc un oblida fins i tot els éssers estimats, i ja és incapaç de valer-se. Com t’enfades amb els que tenen cura de tu, com una manifestació de la impotència de saber (o si més no intuir) que ja no ets qui eres, que perds trossets de vida sense poder tornar enrere.

L’estructura de l’obra ens mostra aquest camí, però també, en aquesta hipèrbole del pas del temps mentre es desenvolupa la malaltia, com es van conèixer els protagonistes, una música i un escriptor, ben joves, i com es van enamorar, casar, tenir un fill i compartir una vida sencera. El fill se’ns presenta de gran, afectat com no pel que li està passant a la mare, i obrant en conseqüència. I també, com una meravellosa metàfora de com la vida es renova a sí mateixa, com de la desgràcia també en pot néixer l’amor i una nova parella. Real com la vida mateixa, com molts de nosaltres podríem testimoniar.

Però no penseu que només hi ha drama. Al principi, i apareixent de sobte i sense avisar, el llenguatge corporal i les situacions silencioses (que de vegades ens parlen alt i clar) ens mostren petits i divertits gags, sobretot basats en la quotidianitat més sincera, petita, reconeixible, imprescindible, d’aquests personatges de carn i os.

Només 3 actors (bé, dos actors i una actriu) interpreten els personatges d’aquesta peça deliciosa i que se’ns clava directament al cor. I aprofitant les possibilitats de les màscares, ens demostren que qualsevol d’ells pot interpretar qualsevol dels personatges que hem anat veient, deixant clar sense ambigüitats el sòlid treball de direcció i d’interpretació de la peça, de la qual també cal destacar el guió.

Guió que ens recorda, en algun moment els primers minuts de la genial Up! de Pixar, en l’estructura dramàtica a la sensacional i sensibilíssima ‘El diario de Noa’ (totes dues pel·lícules), però sobretot en el pla teatral, a l’estil inconfusible d’una companyia especialitzada en espectacles familiars, basca com aquesta que ens ocupa, anomenada ‘Marie de Jongh’.

No és senzill fer teatre sense paraules i explicar històries tan plenes d’emocions. I en algun moment, allà al nord, i sense aparent connexió, semblen haver trobat la pedra filosofal.