La bellesa
amb què els bascos Kulunka Teatro escenifiquen l’Alzheimer és enorme. Retraten
la duresa de la malaltia amb sensibilitat i molt d’amor. No l’edulcoren per
treure-li dramatisme. No, el té tot. Des dels petits oblits i repeticions que
presagien l’irremeiable, fins al diagnòstic i com, a poc a poc, la Dorine va
perdent la memòria i aquest matrimoni de la tercera edat i el seu fill afronten
la nova situació.

La
companyia troba en el teatre de gest amb màscares el llenguatge perfecte per
explicar la història. Increïble com poden dir tant sense pronunciar un sol mot.
Tot ho fan saber a través de l’expressió corporal, una intenció que es veu
reforçada per la caracterització dels personatges. Són actors de carn i ossos,
però transcendeixen aquesta humanitat amb les màscares sobredimensionades amb
perruca inclosa que els cobreixen completament el cap. Amagats sota uns rostres
immòbils donen vida a diversos personatges que podrien semblar extrets d’una
vinyeta de còmic, però alhora apareixen ben reals.

El silenci
només es veu trencat per la mateixa acció i per la música, que és escaient i
meravellosa, a mig camí entre l’alegria i la nostàlgia. Sens dubte, la
il·luminació serà l’altra gran aliada i una contextualitzadora excel·lent. Així
doncs, tot suma a una dramatúrgia i interpretació que commouen el pati de
butaques perquè desprenen versemblança, ja sigui a partir de divertides
situacions quotidianes fruit d’anys de convivència en confiança o bé pels
coneguts danys que malauradament ocasiona la malaltia.

Pràcticament
tot l’argument es desenvolupa en l’espai central d’un pis, un niu d’on
s’aprofiten tots els racons, portes, parets i prestatges per visualitzar la
vida familiar. Sols se surt d’aquest escenari casolà per anar al metge i amb
motiu de la inserció d’uns flashbacks
que permeten caçar els records que s’esfumen. La solució –dur-los a un primer
terme, mantenint el pis al darrere–, si bé pot sobtar d’entrada, és del tot
raonable ja que un canvi dràstic d’escenografia podria fer-hi més mal que bé i
la llum sustenta responsablement la narració.

André y Dorine troba l’equilibri entre la tristesa que
genera l’oblit, el terror que poden arribar a experimentar els malalts
d’Alzheimer i la comicitat que desborda la vida en el seu dia a dia simplement
per ser com som. Es confeccionen tota una amalgama de sentiments entre els
quals broten moments de gran intensitat que penetren en el més íntim de
l’espectador i que ja són més difícils de compartir… Molt i molt recomanable.