Marta Buchaca s’estrena a la dramatúrgia familiar amb una adaptació lliure d’un clàssic. Certament, és un salt al buit, però amb xarxa. De totes maneres, la seva mirada contemporanitza el conte i, és més,el dota d’un punt de controvèrsia, sense renunciar a la fantasia ni a la música (amb un Keco Pujol, sempre enginyós musicalment). Aquesta adaptació s’inventa també un company de viatge, un regal indesitjat que serà el contrast perfecte per a la noia freda, racional, l’Alícia. Aquest capità invisible és el personatge que genera més empatia, per la seva incapacitat de ser valent ni ser invisible. I quan, puntualment, s’atreveix a afrontar-ho, assoleix el súmmum. 

L’amor és un altre element que es construeix de subtrama. Hi ha l’amor pragmàtic dels pares, el finiquitat dels reis del país de les meravelles, i els tendres de l’Alícia amb el seu amic del curs i l’inesperat del capità… amb una mena de fada, també del segle XXI. La proposta manté, la fantasia, el joc, el cant a la imaginació mentre arracona els referents tenebrosos i enigmàtics, que sí que hi incidiria Carlota Subirós en la seva versió per a adults el 2009 i més tard, Thomas Noone a Alice (2014). En aques bon treball hi ha, en canvi, un plantejament per a la controvèrsia, que permet garantir la construcció d’uns protagonistes que, tot i que siguin caricaturitzats, aborden temes de major reflexió: l’ús del mòbil i les discussions intrafamiliars.

Viu el Teatre és una productora que mira de conciliar la qualitat amb els gustos del públic més ampli possbble. Ja ha comprovat sovint que, atrevir-se amb una peça arriscada, pot rebre un càstig a la taquilla, que és una de les fonts de supervivència i de legitimitat. Ara, sembla haver trobat un bon camí: encarregar a un equip de professionals (des de la dramatúrgia a la direcció i també a la interpretació) de teatre per a adults a participar en una adaptació pel teatre familiar. Un risc artístic mesurat i alhora una producció ambiciosa econòmicament parlant que mereix l’atenció.