Basada en el llibre del mateix títol (en català) de Lewis Carroll,
i versionada una i mil vegades en cinema i teatre (habitualment
familiar) arreu del món, ens arriba la versió de la Marta Buchaca per a
Viu al Teatre, dins de la programació del Petit Romea.

Tot
comença quan a l’Alícia, en el seu 10è. aniversari li regalen un
telèfon mòbil (un smartphone, tot sembla indicar), cosa que m’agradaria
dir que és una fantasia, però sembla que cada cop és una realitat més habitual degut, per què no dir-ho, als avantatges que pot tenir per als pares i mares.

Des
del primer moment l’Alícia perd el món de vista, quedant-se ‘enganxada’
a les converses i les xarxes socials que coneix perquè… ja feina anar
el mòbil de la seva mare! Posa els pèls de punta, però la resta de
l’espectacle va enfocat a fer un advertiment als joves espectadors (ja
aviso que no és per a infants de menys de 6-7 anys) que hi ha un món més
enllà del mòbil, i davant la realitat que s’imposa (tots els infants en
tindran un abans de l’adolescència) fer-los reflexionar sobre ús i abús
d’aquest petit aparell que ha entrat a les nostres vides per
quedar-s’hi, i que tots ells coneixen des del seu naixement.

Seguint
els passos de l’Alícia de Carroll, la nostra jove protagonista segueix
un conill que acaba de robar-li el seu flamant mòbil, cau per un túnel,
acompanyada de l’altre regal d’aniversari, l’Heroi Invisible, que
màgicament a pres vida, i que l’acompanyarà en tota l’aventura. Encara
que hi ha algunes referències conegudes (el conill, la clau i les portes
grans i petites, un rei i una reina, el barretaire i el liró i la
tortuga) poca cosa té a veure amb les intencions i desenvolupament de la
història original, i menys encara amb el seu rerefons matemàtic donada la seva condició de matemàtic i divulgador.

En
la versió de Marta Buchaca, el món de la fantasia és més aviat el món
virtual, que en alguns moments ens recorden la pel·lícula Tron de Disney o alguna mena de joc d’escape room.
La direcció i interpretació, així com la producció de l’espectacle són
correctes, tot i que cal destacar la feina de l’actor Joan Codina, que
feia d’heroi invisible, que ha captat la simpatia del públic de principi
a final; i sobretot la proposta audiovisual, que ha convertit la
pantalla de fons de l’escenari (per on, com a ‘Cegada de amor’ de La
Cubana, els personatges entraven i sortien d’escena) no només en un fons
escenogràfic, sinó en una part imprescindible per a donar-nos la
sensació d’un món de fantasia en moviment. Un 10 per a aquesta part de
l’espectacle.

A
la contra (i que quedi ben clar que el públic surt encantat) podríem
dir que la versió agafa el conte original només com una vaga referència
per a parlar-nos del problema actual dels smartphones i la infància i pubertat
(es recomana que fins a certa edat només tinguin un mòbil per a
trucades i missatges), i un excés, al meu entendre, de ‘morcilles’ o
comentaris graciosos i aparts, més enfocats a provocar el somriure
sobretot del públic adult (hagués estat més encertat, en opinió meva,
buscar l’humor en les mateixes situacions de fil argumental), amb
referències que en bona part els infants d’avui no coneixen directament,
i aquella cosa tan costumista de fer servir el castellà com a element
còmic. 

En
conjunt, un espectacle de bon veure i amb una clara intenció educativa,
cosa que l’honora, i que ens sorprendrà per la bona utilització del
vídeo com a element fonamental del moviment escènic.