Diu la saviesa
popular que els actors han d’interpretar personatges diferents a ells per a que
el procés sigui un autèntic repte. Tenint en compte les obres que escriu,
podríem afirmar que Ramon Madaula s’enfronta
en Adossats a un repte de primera categoria.
 I es que si com a personatge fictici
encara la figura de l’artista obsessionat en les creacions incòmodes,
transgressores, que impliquin a l’espectador i li generin preguntes, a la vida
real és l’autor d’una comèdia en la que, d’entrada,  sembla –i només ho sembla- que hi ha una
important falta de missatge.

No trobarem aquí una
consciencia en la perspectiva de classes, doncs els “desgraciats” protagonistes
“sobreviuen” amb un sou de 3000 euros mensuals. Tampoc hi reconeixerem el
pacifisme ni l’animalisme –l’escopeta es converteix en el gran regal de Sant
Jordi-. I el suïcidi o la soledat de les persones grans són també tractats amb
una esfereïdora lleugeresa. Però potser el més preocupant i demolidor és (un cop més) l’absoluta
falta de perspectiva feminista i tolerant amb la resta de cultures. I no només perquè
les dones que hi apareixen són mers complements dels personatges masculins –vaja,
que només serveixen per netejar el jardí i servir el menjar-, sinó perquè fins
i tot s’arriba a culpabilitzar un personatge – dona, pobra i estrangera per a
més inri- per plantejar-se la prostitució com a alternativa a la misèria de la
seva família. “Si no [te daba el dinero], te ibas con otros”, afirma l’home amb
indignació. Poca importància té que que aquest “irse con otros” signifiqui en
paraules d’ella exercir en “trabajos poco honrosos”.

Així doncs,
potser és millor que la “falta de missatge” quedi amagada entre bromes
escatològiques, crits i actuacions sobreactuades des de la primera rèplica. Potser
està bé que l’aixafi la vistosa casa escenogràfica que ocupa la platea del
Romea. Que els riures del públic –que us asseguro que n’hi havien- l’ofeguin
fins a no deixar-ne ni una engruna. Llàstima que tot això no ajudi a que la
normalització de conductes racistes i misògines passi de llarg. Aquest és el
que hauria d’haver estat el principal repte.