No crec que faci cap spoiler si dic que en Ramon Madaula,
autor de Adossats, no pretenia fer
una comèdia, perquè ho ha explicat ja en entrevistes i presentacions. Però li
ha sortit una excel·lent comèdia, un glop d’aire fresc meravellós i altament
curatiu per al temps que vivim. I el més bonic és que ens riem de nosaltres
mateixos, perquè el que passa a la casa adossada de l’espectacle, ho visquem o
no exactament igual, ens ressona. Un dels motius és, i cal destacar,
l’excel·lent literatura de Madaula, que empra paraules molt agradables,
expressions que fan de molt bon sentir, tòpics casolans que sovintegen a totes les cases.

Les pàtines dramàtiques hi són, però amb l’objectiu d’inspirar
reflexions com ara l’excessiva proximitat entre veïns a les cases adossades
fins no poder parlar per culpa d’un moticulor; o per preguntar-nos qui omple més la
solitud dels nostres avis, si la pròpia família o la cuidadora (una excel·lent
Marieta Sánchez); o posa l’ull en com ens malfiem -sense jutjar els nostres prejudicis- de la
cuidadora, només perquè no és de casa, abans de deixar que s’expliqui; o la
importància emocional de les inseguretats d’un artista monotemàtic i incomprès
(Ramon Madaula)… I moltes altres que cadascú veurà en funció de com s’hi
identifiqui.

Certament la identificació és fàcil perquè estem davant d’una
història molt corrent:  convivim 90
minuts amb una família que es reuneix (excepcionalment) per celebrar la festa
de tres Jordis; que parla molt però es comunica ben poc, amb un cap de família (Jordi
Bosch) malcarat i frustrat per no haver aconseguit la feina que volia; amb una
gossa ‘de marca’ a la que li parlen com molts de nosaltres parlem als nostres
animals: com a nens petits i mimats, perquè ens aporten la tendresa que tant necessitem i no gosem reclamar; amb una súper mestressa de casa (Rosa Renom)
que ha de tenir paciència per tot i amb tots…És a dir, una història de
marcats trets costumistes, que dirigeix un mestre en el gènere: Jordi
Casanovas.  I, és clar, amb aquests ingredients i com no pot ser d’una altra
manera, totes li ponen!

I evidentment, els intèrprets -també ‘de marca’- són tots brillants, t’atrapen des del primer
moment. Però l’actuació de Carles Canut, és una delícia. Un avi que només
s’entén amb el nét -i la cuidadora!-, però que va a la festa visiblement perquè
toca i amb ganes de marxar. I poca cosa més per explicar, és tan natural com la
vida. Aneu a veure’ls i disfruteu-los. Perquè Adossats s’ha de veure i
disfrutar. Una sorpresa imprescindible i alhora tan natural, a la que no hi falten Jordis ni veïns peperos. Com a les nostres vides!

Em va agradar tant la literatura de Madaula que, absorta,
només em vaig apuntar un parell de frases:

“El pasado és lo único que le queda”, referint-se
a una foto de la Mili que mostra lavi i que tothom critica per reiteratiu.

“El país més civilitzat és el que gestiona la seva
merda.”