Ramon Madaula interpreta el paper d’un escultor que intenta fer-se valdre entre el sector artístic comarcal i, encara més, davant d’una família que el ninguneja insistintment (i sense malícia, que és el que el fereix més, en realitat). L’actor és aquesta vegada de nou (ja ho va fer amb L’electe fa un any i amb Ignots i Coses nostres, anteriorment) un dramaturg que treu punta al que pesca del seu voltant. Juga amb una eina que coneix a bastament (el ritme i la necessitat que es generin girs i estímuls contínuament a l’escena) i construeix una estructura molt fiable, des d’on els actors poden lluir-se amb uns personatges ben caricaturitzats (potser amb poca profunditat) però que la situació els fa mostrar les seves pors, en el fons, la seva  misèria. L’estructura del dramaturg és fiable; la de l’escultor està per consolidar-se, vist el resultat còmic i un punt negre final (que no volem desvetllar).

Jordi Casanovas dirigeix aquesta peça amb eficàcia, sense angúnia als foscos per separar les elipsis temporals, i mirant que el text flueixi i es vagin descobrint les poques ombres d’aquests caràcters un punt ingenus. Madaula adverteix que no pretén fer una obra amb càrrges d’intensiat, tot i que sí que fa pessigades a la moral de la societat mitjana, sovint victimista i sense massa empenta. El director compta amb un repartiment molt solvent. Començant per un Jordi Bosch, que fa com ningú el paper d’antiheroi quan voldria ser el més digne i aplaudit del veïnat. Té una antagònica brillant en Rosa Renom, que interpreta la seva dona. Madaula es guarda el paper de l’artista inconformista convençut que plana sobre el Bé i el Mal i que només l’evidència el convertirà en un personatge derrotat, txekhovià, de mala fortuna fins i tot per provar d’acabar amb una mala entesa dignitat. Carles Canut és un avi rabiüt, que no escolta quan no vol, que se sent sol i només troba un cert confort amb el nét (i els seus secrets fumats) i la cuidadora (que amaga alguna sorpresa). Els interpreten Guillem Balart i Marieta Sánchez, repsectivament

Madaula retrata el seu públic (i ell mateix, confessa) amb un quadres que remet a les peces costumistes d’ara fa un segle, passat per la pàtina de l’actualitat. El joc escatològic (les caquetes de la Perla, els pets de l’avi, les pudors dels purins) són un magma latent que ensenya les costures d’una família sense massa esma. I amb una remor constant dels veïns de pati, una comunitat que tampoc s’ha pogut triar i amb la que cal conviure de primavera a tardor. Molt bona troballa.