Sant Jordi, primers dies de primavera al jardí
d’una de les cases adossades que conformen la urbanització on viuen la Carme
(Rosa Renom), els seus dos amors: el marit (Jordi Bosch), un funcionari
emprenyat i estressat que veu esfumar-se les seves expectatives, i el fill
(Guillem Balart), i la gosseta.

Disposats a celebrar la festivitat, esperen
l’arribada de l’avi (Carles Canut), la seva cuidadora Deisy (Marieta Sánchez) i
el cunyat, en Joan (Ramon Madaula), un escultor en hores baixes que també vol
fer-se un nom. La jornada promet.

La família fictícia de Ramon Madaula –autor
d’aquesta obra estrenada al Temporada Alta i que ara mateix fa una exitosa
temporada al Teatre Romea– aglutina un munt de tòpics i estereotips, i segurament
no ens diu gaire res de nou, però tampoc no vol ser cap estudi sociològic ni
fer cap anàlisi profunda de la condició humana, sinó plantejar en clau d’humor els
tics d’una societat que no sembla anar prou a l’hora i a la que Madaula
–juganer i bon observador– sap treure-li suc.

Els personatges són volgudament estereotipats
i la trama és del tot esbojarrada, plena de despropòsits i situacions
inversemblants que remeten, si bé epidèrmicament, a la realitat. No dubta a
recórrer als recursos que disparen la riallada ni a fer recognoscibles algunes
de les situacions, afirmacions o sortides que s’hi succeeixen a través de la
flegma de l’avi, l’humor negre i les frases lapidàries del seu fill –«El país més civilitzat és el que gestiona més bé la seva merda»– o la força eixorividora de la Deisy. Són paràmetres infal·libles, tot
i que insuficients si no van acompanyats d’una estructura dramatúrgica sòlida.
I Adossats és una comèdia ben construïda,
en què el ritme no decau, les rèpliques són fluides i la gresca, assegurada. Com
també és un encert la direcció de Jordi Casanovas –amb qui Madaula ja havia
col·laborat anteriorment– i, per descomptat, l’elecció dels intèrprets que, un
cop més, demostren la seva efectiva i aplaudida vis còmica.

Adossats és, doncs, una bona proposta, divertida i fins i tot un punt
terapèutica –les misèries compartides perden amargor– per veure en família i
esbargir una mica les cabòries.