El que Toni Gomila
ens ofereix novament a La Seca –on ja va fer estada l’any passat– no és “un altre
monòleg”; és un regal impagable que tothom que senti i entengui la paraula com
alguna cosa més que una eina per comunicar-se no pot deixar escapar. Perquè la
llengua és el signe d’identitat d’un grup, un poble, una cultura… i, alhora, una
prova d’existència (quan el mot desapareix es perd el concepte), de
singularització (encara que ambdós siguin arbres, no és el mateix un roure que
una alzina), de pervivència (el nom perdurarà més enllà de qui el pronuncia)…
Cal, doncs, respectar-la, valorar-la, preservar-la i, sobretot, fer-la viva. I
la seva parla, expressada en una magnètica dicció, apresa amb el coneixement i
la vivència, n’és molt.

Gomila és manacorí.
Coneix la seva tradició, la seva gent. Se les estima, però sense cap bena als
ulls, sinó ben al contrari; amb una lucidesa que el fa ser crític amb tot allò
que, d’una manera o altra, les va degradant: l’especulació, la corrupció, la
desídia… Això li permet fer un retrat murri i divertit dels tics que
defineixen els diversos tarannàs i actituds dels seus convilatans
–comportaments i personalitats, d’altra banda, que son perfectament extrapolables.
Una crítica que s’estén a altres àmbits, com ara el filològic des del qual, per
exemple, s’han editat diccionaris basats en criteris reductors força
discutibles.

Acorar esdevé així en un esplèndid treball de
recerca antropològica i lexicogràfica basada sobretot en l’observació atenta i
filtrada per una ment aguda i creativa capaç de transformar-lo en un text
brillant de múltiples lectures que flueix àgil mentre es desfà en els diversos
personatges als quals l’actor, i mai millor dit, dóna vida; en un monòleg
magnífic d’una gran qualitat humana i d’un enorme valor testimonial –al qual
s’afegeix una direcció (Rafael Duran) i una interpretació sense fissures del
seu mateix autor– que es va estrenar a l’octubre de 2011 a ses Illes, on va ser
considerat una autèntica revelació.

Des d’aleshores no ha
deixat de rodar. Ni pot deixar de fer-ho.