Toni Gomila s’expressa amb el seu mallorquí tancat. Narra una experiència quasi tel·lúrica: la matança del porc com s’ha fet durant generacions a les cases dels mallorquins. Sembla que sigui indispensable el glossari que s’adjunta amb el programa per l’espectador urbanita i xava (dos mots vintage que Vicenç Pagès Jordà reivindicava l’estiu delñ 2012 a la contraportada d’ElPunt Avui). 

Acorar és un espectacle que fa estada a La Seca, gràcies al Projecte Alcover. La imatge de les tietes remenant l’olla per fer botifarrons, de les converses de la premsa rosa mentre netegen budells, de les discussions polítiques i alhora profilàctiques pel bé de la unitat familiar dels homes, són universals. Sense tanta sang, ni fortor, amb un vestit ben diferent i una taula parada més elegant, es repeteixen converses d’aquest registre als dinars de Nadal. 

Gomila ha creat un espectacle en què ell sol fa tots els papers de l’auca. Sense pretendre-ho il·lustra el comportament d’una tribu que, si potser és llunyana en la distància, no ho és en l’actitud. L’obra, a més, ajuda a entendre com el creixement del PP més reaccionari s’ha fet d’esquenes a un poble que no se n’ha volgut preocupar, absort amb les seves tradicions i també amb la venda de terrenys als alemanys. Genial. Exigeix una atenció al públic que el recompensa en un món paral·lel, en l’espai i en el temps, i que ressona en l’avui de cadascú.