Acorar és, en el fons, un relat de caràcter còsmic que
transita pel fil primíssim que separa la Mort de la Vida. Mitjançant un guió molt
intel·ligent i una interpretació textual i gestual decididament superba per
exacta, mesurada i veraç, Toni Gomila fa viure al públic tot un dia de matances.
Viure. Viure tots els moments, totes les llums, totes les tensions humanes,
totes les aromes d’un dia de matances a la més gran de les illes de parla
catalana. I Gomila ho aconsegueix amb un dialecte manacorí que et ressona
musicalment a les orelles i que t’hi perdura uns quants dies. “Ses paraules
diuen qui som, com vivim”, recorda en un determinat moment d’un espectacle que
és també constatació (que no lament) de les desenes, centenars de llençols
perduts en les bugades dels últims tres-cents anys, una declaració de principis
rabiosament actual en aquests mesos d’imperialismes verds i autoodis babauzians.
“Hi ha homes que els molesta molt no tenir arrels. O tenir-les massa fondes”.

Toni Gomila ha construït un text, una contalla, que
salta ara i adés de la quotidianitat als conceptes metafísics amb una lògica
implacable. L’acorament del porc li provoca reflexions com “Sa mort no és sinó
aquesta definitiva tisorada a sa font des sentiments”, i la saviesa popular
illenca situa cada ritual en el lloc que la vivència determina: “Comparat amb
aquest dia (el de matances), Nadal és buit”.

Hi reconeix veritats seculars (“Ets homos fan; ses
dones saben: aquestes dones són dipositàries de segles de saviesa”), però hi reconeix
també realitats contemporànies: “Avui es joves ho saben tot de ses coses
efímeres (cotxos, iphones, ipads, tauletes…). Ses coses eternes no els
interessen. I d’aquesta ignorància en fan una seguretat”.

Acorar és un monòleg que fa retrunyir les veus d’un poble,
una peça en què “lo nostro” esdevé universal de la més natural de les maneres.
Perquè és també un retrobament amb l’essència d’allò que els humans vam ser
algun dia i que encara duem amagat a dins –potser massa endins. Toni Gomila ho sacseja
i ens sacseja per si queda algú amb ganes d’escoltar i d’escoltar-se.

La Seca Espai Brossa: fins al 10 de novembre. La
Planeta (Temporada Alta, Girona): 1 de desembre