‘El llenguatge és la casa de l’ésser’, deia Wittgenstein.
Sospito que tan Andreu Gomila com Rafel Duran, coneixen aquesta afirmació que,
des del meu punt de vista, és una de les columnes vertebrals de la filosofia
del segle XX, encara vàlida en el nou segle. El que em sembla magistral,
senzillament magistral, és que una hora d’actuació escènica brillant (la d’un
Andreu Gomila comparable al Sergi López de ‘Non solum’), sigui, alhora, una
lliçó d’etnografia que molts professors de la majoria de facultats
d’antropologia no arribaran mai a igualar.

I també, de retruc, una lliçó d’història sobre el
capitalisme neoliberal globalitzador piconant ‘sa nostra’, o la seva, però
germana, identitat. ¿Quants malsons vas tenir, Andreu, entre esgüell i esgüell
del porc, per oferir-nos aquesta saborosa sobrassada?

Fa vint anys vaig treballar en la producció de ‘El cerdo’
de R.Cousse, interpretada per Juan Echanove. Vaig avorrir el monòleg com a
gènere.  Vint anys després, aplaudeixo un
monòleg de poètica porcina.